Consciència crítica i polititzada a través de l’art, la tercera opció

Nora Ancarola [2], Laia Manonelles [3] i Daniel Gaso [4]l [eds.] | Rayo Verde [5]

La societat neoliberal ha concebut el consens com inspiració i base de tota decisió politicosocial. Però es tracta d’un consens sovint fingit, un cop foragitades totes les idees dissidents. Cal introduir el ferment contestatari en l'àmbit de la creació, una expressió de Juan Goytisolo, i ja es desenvolupa aquesta pràctica. Aquest projecte va precisament d’això. “Necesitamos una nueva gramática política del malestar para poder nombrar los modos en que estas formas de vida nos hieren”.Del projecte [6] se’n deriven tres eixos: debats i jornades, acompanyament a projectes i visibilització de les conclusions. Al llibre hi trobem, a banda de les conclusions sorgides dels debats vinculats al projecte: un conjunt d’entrevistes (Alfonso Levy [7], Laura Mercader [8], Manuel Delgado [9], Pere Salabert [10], Joan M. Minguet i Elsa Plaza), el recull dels projectes associats i per últim una crònica sobre l’exposició realitzada al Centre Arts Santa Mónica.

«Politizaciones del malestar. Derecho a la angustia. El arte y los procesos creativos como instrumento para canalizar el malestar» és un projecte concebut des d’una perspectiva interdisciplinària que es basa en una reflexió entorn a la gestió del desànim (el text utilitza la paraula ‘desasosiego’) des de diferents òptiques. Més enllà de donar-hi resposta amb medicaments, l’art serveix també per desarticular les inquietuds negatives i transformar-les activament, relacionant-s’hi. El procés creatiu es presenta doncs com “un instrumento eficaz para canalizar los conflictos”.

I què és el malestar? “El malestar es la manifestación sensible de la crisis de la presencia”. I la crisi de la presència, concepte usat pel col·lectiu Tiqqun [11], és una crisi cultural molt profunda, no només de caire econòmic sinó també de referències, fidelitats, creences i valors. Aquest malestar pot tornar-se en alguna cosa positiva, ja que és alhora també font d’oportunitats, la possibilitat de plantar cara a l’hegemonia, una font energètica per a la transformació profunda.

L’ultima dècada ha estat marcada per la politització del malestar des de la dreta neoliberal, com la de l’obrer d’Aisne (França) del que parlava Willy Pelletier [12]. Molts partits polítics de la dreta populista han usat aquesta estratègia els darrers anys: el Partit Republicà de Trump, el Front Nacional de Le Pen i fins i tot Ciutadans d’Albert Rivera. Però també el populisme progressista ha promès aconseguir l’ordre i la normalitat, tot amb un contingut diferent però des del mateix plantejament. Existeix una tercera opció? Sí que existeix, “abrir y sostener otros mundos aquí y ahora: otros modos de relación con el trabajo, el cuerpo, el lenguaje, la tierra, la cuidad, el nosotros, etc. Aprovechar la crisis, hacer palanca en la fuerza vulnerable”.

Podeu consultar aquest llibre [13] al Centre d’Informació i Documentació [14].

Inicieu sessió [15] o registreu-vos [16] per enviar comentaris.