El relat de la diversitat cultural des de la UNESCO, crítiques i lloances

Ben Garner | Routledge [2]

Mercat, política cultural i diversitat cultural; aquest és el subtítol del llibre que ens ocupa. A priori, què ens fa pensar la unió d’aquests tres conceptes? Mercantilització de la cultura, hegemonia cultural, tecnocràcia, laxitud de la legislació internacional... Segons el propi text, es tracta d’una anàlisi des del punt de vista històric i contextual de com s’ha situat la cultura en l’agenda de desenvolupament internacional i els seus efectes en les polítiques i la seva implementació.

Per a procedir a fer aquesta anàlisi, es posen al centre de la investigació dos instruments legals de la UNESCO [3],  que s’erigeix com a capdavantera de l’estructura de les administracions internacionals que treballen en cultura. Es tracta de la Declaració universal de la diversitat cultural [4] (2001) i la Convenció de protecció i promoció de la diversitat de les expressions culturals [5] (2005). La diversitat cultural entesa com la multiplicitat de formes en que s’expressen les cultures dels grups i societats, inclosa tant l’expressió com la creació. El lobby de la cultura institucionalitzada liderat per la UNESCO es presenta  aquí com el generador d’energia per al canvi, però això funciona així?  Al llibre es pretén donar resposta des de la crítica teòrica i històrica preguntes com: Quines han estat les implicacions per la política pública i la pràctica des de la seva adopció? Ha generat la convenció un nou “consens internacional” al voltant del rol de la cultura en relació al desenvolupament internacional? Quines oportunitats polítiques, econòmiques i d’altres s’obren en aquest procés?

«The politics of cultural develpment: trade, cultural policy and the UNESCO convention on cultural diversity [6]» afirma que des de a signatura da la convenció, al 2005, s’ha reconegut el significat excepcional i dual de la cultura pel seu factor econòmic i rol sociopolític en la promoció del desenvolupament sostenible. Malgrat tot, les negociacions han estat marcades pel binomi mercat-cultura; intentant arraconar la connexió de la cultura amb el desenvolupament. També cal remarcar que el relat d’Occident ha estat imposat, amb França com a capdavantera clau en el suport a la convenció, el que ha fet que hi hagi manca de suport a aquesta conceptualització des dels països del sud. Una part interessant del text consisteix en incorporar la visió confrontada de l’eix nord-sud.

El que cal repensar és el fet de posar en el centre el mercat cultural ja que la proliferació de la producció i l’intercanvi de béns i serveis culturals al mercat global no sembla estar aconseguint un canvi de paradigma vers el foment del desenvolupament cultural. 

Podeu consultar aquest llibre [6] al Centre d’Informació i Documentació [7].

Inicia sessió [8] o registra’t [9] per enviar comentaris