La ciència que no apel·la a les emocions no desperta el sentit crític

No és l’evidència el que ens fa canviar de pensament, afirma Tim Requarth [2] en la seva primera contribució a la revista nord-americana sobre política, cultura i tecnologia Slate [3]. Tim Requarth és neurocientífic i professor d’escriptura científica a la Universitat de Colúmbia. Ha dirigit una xarxa de workshops per a escriptors i científics durant deu anys. La divulgació de la ciència és, doncs, el centre de la seva activitat professional i docent.

L’autor qüestiona l’eficàcia de la major part de la comunicació científica: la descripció de fets o l’explicació de proves científiques no comporten, per si soles, canvis en la forma de pensar o en els valors dels destinataris.

Per ser efectiva, la divulgació de la ciència no s’ha d’adreçar a la raó. Requereix desenvolupar unes competències en comunicació estratègica que apel·lin a les emocions. El discurs sobre la ciència ha de posar en valor l’impacte que té en la vida quotidiana de les persones, en com les decisions que es prenen o deixen de prendre afecten el territori i les ciutats. Quan la ciència interpel·la les emocions i mostra la capacitat de modificar l’entorn quotidià, llavors és quan desvetlla l’esperit crític de les persones.

Els principals obstacles de la comunicació científica, doncs, no són epistemològics. No es tracta de convèncer, sinó d’aconseguir confiança. En aquest sentit, les interseccions de l’anàlisi de Tim Requarth amb la gestió cultural són àmplies, com en el cas del recurs a les emocions o bé el plantejament de temes universals a partir de casos que es puguin percebre com a propers.
 

El model de dèficit és el que permet explicar les limitacions de la divulgació científica per innovar en el seu relat. La majoria de científics consideren que les decisions polítiques equivocades i els malentesos són fruit de la manca d’informació dels decisors. L’hostilitat d’una part de la població a la ciència i la tecnologia deriva, segons aquest model, de les mancances en coneixement científic. La distància entre “experts” i “desinformats” se salva transferint coneixement i implica que la comunicació científica té un rol bàsic, en la millora de la societat. Aquesta visió, que és predominant, és el que es coneix com a model del dèficit.

Però la realitat no es basa en el model del dèficit, defensa l’autor, i mostra experiments publicats a Nature que aporten evidència en el sentit que anem errats pensant que un increment de la cultura científica entre la població incideix en la seva forma de pensar o en els seus valors.

El problema rau en la dificultat per desaprendre el model del dèficit, ja que és com els científics han après i/o ensenyen ciència a la universitat. Les competències del comunicador científic són les de l’orador i no les del professor universitari, conclou l’autor. Una conclusió que permetria establir paral·lelismes amb diverses disciplines de la divulgació cultural i, concretament, amb el registre curatorial i el relat de les exposicions dels museus.

A Interacció 17, que gairebé ja tenim aquí, aprofundirem en aquestes qüestions referides a la divulgació de la ciència i la cultura i les seves connexions a través de les activitats programades a l’Eix 1: La divulgació de la cultura científica, coordinat per Irene Lapuente.

HTLM Scientists, Stop Thinking Explaining Science Will Fix Things [4]

Inicieu sessió  [5]o registreu-vos  [6]per a enviar comentaris