Observatoris? Laboratoris?

Article d’Eduard Miralles [2] publicat a Cyberkaris [3] 162 el novembre del 2016. 

Fes clic aquí per veure l’article original [4]

El debat entorn de la necessitat, i fins i tot sobre la pertinença, de dispositius que apleguin informació i la transformin en coneixement aflora de manera més o menys periòdica en l'àmbit de les polítiques públiques per a la cultura. Una qüestió que, sovint, es formula des d'una perspectiva més o menys acadèmica, tot i que des d'altres punts de vista forma part d'allò que podríem denominar la trilogia bàsica per a una nova governança en cultura, és a dir: els consells (instàncies per a la participació i la representació), les agències (plataformes per a la implementació executiva) i els observatoris (llocs per a la recerca, el desenvolupament i la innovació).

Des de la fundació l'any 1959 de mític Departament d'Estudis i Prospectiva, en paral·lel a la creació del Ministeri de Cultura a França, Europa ha assistit a nombrosos assaigs més o menys reeixits en allò que fa referència a la posada en marxa d'observatoris per a la cultura. El debat sobre els possibles beneficis de la creació de grans estructures, tant com l'aposta per models més sostenibles i lleugers basats en el treball en xarxa d'iniciatives locals o regionals, aporta un balanç d'encerts i d'errors i de lliçons apreses que fa del tot innecessari tornar a partir de zero.

No sembla que a Espanya aquest tema hagi gaudit de la centralitat que es mereixia. Ara a Catalunya i a Barcelona es planteja la possibilitat de crear un observatori per a la cultura. És hora, per tant, de cercar aquella inspiració creativa que sigui capaç de mirar cap al futur aprofitant intel·ligentment tots els aprenentatges. En aquest sentit, cal recordar que a més d'observatoris (llocs per a la transformació de la informació en coneixement) les polítiques culturals necessiten urgentment "laboratoris" (llocs per a la transformació del coneixement en innovació).

El pròxim mes de desembre s'acompliran 30 anys de la fundació a Barcelona del Centre d'Estudis i Recursos Culturals, una iniciativa de la Diputació de Barcelona que, no pas sense daltabaixos, ha resistit les vicissituds polítiques i institucionals d'una manera gairebé miraculosa. Amb totes les recances i matisos que es vulgui, el CERC ha estat el més semblant a un laboratori per a la cultura que es pugui imaginar. Tant de bo que en temps de concepció d'un nou instrument per a la recerca, el desenvolupament i la innovació ho segueixi sent, i que els seus futurs promotors siguin capaços d'apreciar i de potenciar les seves innegables capacitats generadores.

Eduard Miralles [2], President del Patronat de la Fundació Interarts [5]

Inicieu sessió  [6]o registreu-vos  [7]per a enviar comentaris