El finançament del patrimoni: ‘i això qui ho paga?’

Pere Izquierdo i Tugas [2] | Cafès del patrimoni [3]

El conjunt d’operacions relacionades amb la protecció, la conservació i la difusió del patrimoni cultural, té un cost important. Sense pretendre el do de la profecia, auguro que la tendència de focalitzar la gestió patrimonial en l’explotació turística, no permetrà, en cap cas, generar els recursos necessaris per a fer front correctament a les responsabilitats i a les necessitats, ni tan sols, dels elements patrimonials directament implicats.

De fet, la fase de difusió d’alguns elements patrimonials, és -o hauria de ser- el punt final d’una cadena operativa complexa i de llargs terminis, que no pot ser carregada únicament a les butxaques dels usuaris directes.

Per difondre i explotar aquests elements, és necessari que prèviament els coneguem, els protegim i conservem i els adeqüem a la visita. La protecció i la conservació del patrimoni, siguin jaciments arqueològics, monuments, obres d’art o manifestacions de patrimoni immaterial, són responsabilitats que ha d’assumir l’administració pública, d’acord amb la legislació i les convencions internacionals. I el seu objectiu fonamental  és garantir la transmissió d’una propietat col·lectiva cap a les generacions futures.

Però és impossible protegir ni conservar, i encara menys difondre correctament, allò que no es coneix. En conseqüència, la base de qualsevol política patrimonial hauria de ser la investigació sistemàtica i en profunditat de tot allò que socialment es vulgui considerar com a integrant del patrimoni cultural. Però els recursos econòmics i humans que es dediquen a la recerca patrimonial són, aquí, pràcticament inexistents, i aquesta recerca es basa normalment en el voluntarisme o en el desenvolupament de projectes acadèmics deslligats de les prioritats i les necessitats socials, incloses les que podrien generar demanda turística.

Seria del tot erroni, però, focalitzar els esforços únicament en aquestes darreres potencialitats. I encara que ho féssim, és evident que el gruix dels beneficis econòmics que genera el desplaçament de turistes amb l’objectiu de visitar patrimoni no es troba en la despesa del turista a l’hora de comprar entrades, contractar visites guiades i activitats, o adquirir objectes de les botigues dels museus, sinó que es queda en la indústria turística: transport, allotjament, restauració i comerç situats a l’entorn dels equipaments culturals.

Són aquests agents els que s’haurien d’implicar en el finançament dels equipaments patrimonials, tot retornant-hi una part dels beneficis que en reben.Aquest retorn, en un món ideal, potser hauria de ser espontani, en forma de mecenatge. Però atesa la manca de tradició que n’hi ha als països mediterranis, que s’agreuja per l’absència de reconeixement en la legislació fiscal, no seria cap bogeria establir taxes que es destinin específicament al patrimoni i que hi derivin una part dels beneficis que aquest patrimoni genera. En la situació actual, es produeix una transferència de recursos a la inversa, que arriba a paradoxes com, per exemple, que les empreses de transport per carretera ingressin més diners per una visita en grup a un monument, que no pas la caixa del propi monument.

El turisme és, en aquests moments, l’activitat econòmica més pròspera i amb més futur de molts països europeus, especialment dels mediterranis. I bona part d’aquest futur depèn de la capacitat d’oferir-li equipaments patrimonials interessants i amb un nivell de qualitat acceptable. Però no podem oblidar que el patrimoni és de tots els ciutadans, dels que viuen i dels que encara han de néixer, i que és una responsabilitat de les administracions garantir-hi l’accés de tothom, sense barreres econòmiques que discrimini la part més feble de la societat.

Llegiu l'article sencer a  Cafès del patrimoni [4]

Inicia sessió [5] o registra’t [6] per enviar comentaris