Disturbios culturales

Uns presentem aquesta obra de gran interès per qui vulgui obtenir una panoràmica d’algunes de les tendències actuals més destacades en l'àmbit de la investigació cultural. Inclou tretze entrevistes realitzades a reconeguts investigadors que treballen per reformular la manera d’investigar i entendre la cultura i els processos culturals.

Els autors i autores entrevistats són: Jeffrey Alexander, Andrew Benjamin, Luc Boltanski, Sarah Franklin, Boris Groys, Antoine Hennion, Mtichael Huter, Scott Lash, Esther Leslie, Brian Massumi, Walter Mignolo, Bernard Stiegler [2] i Trinh T. Minh-ha. Procedeixen de disciplines diverses i d’escoles de pensament i àrees geogràfiques diferents (la majoria són nord-americans i europeus), però tots presenten una noció de cultura que incideix en aspectes com la creativitat, la invenció i la diferència. Els seus treballs es caracteritzen per plantejar maneres de producció (i de ser) culturals que generen els seus propis espais, xarxes i canals de distribució. El terme ‘cultura’ pren el sentit de treball, invenció i transformació, més que de projecte o filiació.

Segons els editors de «Disturbios culturales», José Ossandón i Lucía Vodanovic, investigadors del Goldsmiths’ Centre for Cultural Studies de la University of London [3], aquestes entrevistes proporcionen un accés privilegiat al treball d’aquests autors. Destaquen que tots mostren una doble perspectiva: d’una banda, la multiplicitat d’usos de la cultura, i de l’altra, certes qüestions comunes que impregnen el treball de tots els autors entrevistats.

Reivindiquen que la investigació cultural s’abordi des de diverses disciplines perquè és la manera de potenciar la riquesa i multiplicitat de la cultura. Així, des de l’antropologia, Franklin es pregunta per la diferència entre natura i cultura; des de l’economia, Hutter analitza el rol de les indústries culturals i els processos de creació de valor dins el mercat de l’art; des de la sociologia, Alexander defensa la necessitat d’una sociologia orientada a estudiar la dimensió cultural de la vida social; Boltanski és una figura clau de la transició entre una sociologia d’orientació més estructural a una que es fixa més en com els diferents actors justifiquen moralment la seva acció; Hennion ha integrat el pragmatisme i la centralitat dels objectes característics de la sociologia de la ciència en l’anàlisi de l’experiència cultural; finalment, Lash analitza com el capitalisme contemporani s’estructura cada vegada més al voltant de mercaderies simbòliques i metafísiques, i en com l’economia és cada cop més més cultural. Des de la filosofia, diversos autors fan servir les eines conceptuals del pensament continental per comprendre fenòmens actuals. Així, Benjamin analitza l’arquitectura i la pintura, Massumi i Stiegler els nous mitjans, i Groys el paper de la innovació i el valor en l’art contemporani. Des de la literatura, s’ha centrat l’atenció en els processos de formació del discurs i s’analitzen terrenys tant variats com la cultura pop (Leslie), l’antropologia visual i el videoart (Minh-ha), o l’articulació del pensament post colonial (Mignolo).

Pel que fa als espais comuns i d’intersecció, trobem que molts dels autors aborden la qüestió de l’art contemporani. Així per exemple, Benjamin reflexiona sobre les múltiples interpretacions de què pot ser objecte; Groys destaca que l’art és un actor més dins l’equilibri global de poders i que funciona segons regles d’inclusió i exclusió. Franklin analitza com el bioart modifica la nostra relació amb la naturalesa. Leslie i Hutter es centren en la tensió entre obra i mercaderia, i Trinh T. Mihn-ha i Jeffrey Alexander aborden el tema de la deconstrucció en l’art contemporani.

Un segon element comú és l’interès de tots els autors per intentar situar la reflexió cultural no en el subjecte que experimenta ni en la obra mateixa, sinó en les relacions. Així, Hennion defensa la importància de la mediació, on ja no hi ha un objecte i un subjecte, sinó múltiples punts de confluència. Per la seva banda, Massumi convida a una filosofia que comenci en el mitjà i a una ontologia de l’esdeveniment. Luc Boltanski, es fixa en com el capitalisme contemporani – basat principalment en la figura del gestor, els projectes i les connexions – s’organitza i es justifica en termes de xarxes, la qual cosa dificulta la crítica de la forma com havia estat entesa fins ara.

Un tercer tema present a quasi totes les entrevistes és el de la crítica. Així Mingolo convida a repensar el ser, el saber i les estructures que governen les societats contemporànies, i demana construir formes de coneixement que legitimin noves alternatives econòmiques, d’autoritat i de relacions de gènere. Reclama noves formes de governabilitat i nous projectes d’educació. Bernard Stiegler considera necessari redefinir el lloc de la filosofia i també el de la política, parla d’un nou filòsof-ciutadà i atorga a la filosofia un paper terapèutic. Altrament, li sembla fonamental el paper de l’educació, entesa com una relació intergeneracional de transmissió de coneixement i de formació de l’atenció com una facultat psíquica i social.

 Podeu consultar el llibre al Centre d’Informació i Documentació [4].
 
 

Ossandón, J., i Vodanovic, L. (Eds.). (2012). «Disturbios culturales : conversaciones con Jeffrey Alexander ... [y otros] [5]». Santiago de Chile : Universidad Diego Portales.

Inicieu sessió [6] o registreu-vos [7] per enviar comentaris