Festivals and the cultural public sphere

Aquest llibre és una obra col·lectiva  publicada en el marc del projecte Euro-Festival [2], coordinat per diversos centres de recerca europeus, que analitza el paper dels festivals artístics com a espais de debat cultural i polític i d’intercanvi transnacional. 'Festivals and the cultural public sphere [3]'  editat per Liana Giorgi [4],  Monica Sassatelli [5] i Gerard Delanty [6],  inclou onze estudis – amb aproximacions teòriques i casos pràctics – on es valora la dimensió cultural i política dels festivals que han proliferat durant la última dècada. Tots els autors, procedents de l’àmbit acadèmic i universitari europeu, constaten que els festivals contemporanis serveixen els interessos de l’economia capitalista i que han esdevingut instruments per a la regeneració urbana i el desenvolupament econòmic, turístic i social de les ciutats. Però alguns també assenyalen que els festivals són espais per al diàleg, el debat democràtic, la contestació i l’intercanvi cultural.

El que els autors analitzen és quina de les dues vessants, la cultural o la instrumental, predomina en cada cas. Així, Mònica Sassatelli, per exemple, no considera que els festivals hagin perdut autenticitat i s’hagin convertit en espais d’alienació i pur entreteniment. Nikos Papastergiadis i Meredith Martin, per la seva banda, destaquen la funció de les biennals d’art com a espais de debat artístic, i fan especial referència a la figura del comissari artístic a l’hora de preservar-les dels interessos econòmics i polítics. Joanne Cummings,  Ian Woodward i Andy Bennett afirmen que molts festivals de música han sensibilitat molts joves sobre el medi ambient, i Paolo Magaudda,  analitza el doble caràcter local i global dels festivals de música Womad i Sonar, on les institucions i xarxes locals hi juguen un paper important.

Altres autors, en canvi, es mostren més crítics. Així, per exemple, Jim McGuigan  denuncia que el 2000 Millennium Dome project de Londres o la Capital Europea de la Cultura Liverpool 2008 van servir més als interessos comercials i promocionals dels patrocinadors privats que al teixit cultural públic i associatiu de les ciutats. James English detecta una lògica de funcionament colonialista en els festivals de cinema africans que compten amb el suport econòmic i simbòlic del cinema francès. I autors com Moti Regev i Jean-Louis Fabiani estudien les audiències i assenyalen que molts festivals responen només als gustos de les classes mitjanes formades, i que altres com el de cinema de Cannes i el de teatre d’Avignon han resolt bé la seva funció democratitzadora però no han superat l’asimetria entre l’artista (com a productor de coneixement i estètica) i l’audiència (com a receptora passiva de l’experiència artística).

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació [7]

Inicia sessió [8] o registra’t [9] per enviar comentaris