Cultura i finançament: una asimetria estructural

  
L’any 2019 tanca una nova edició de l’Anuario de Estadísticas Culturales, una operació estadística iniciada el 2005 amb una funció clara: dotar la cultura d’un marc de lectura sostingut que en permeti entendre la dimensió social i econòmica . No es tracta només de recollir dades, sinó de consolidar una mirada que situï la cultura dins del sistema productiu i del debat públic.
  

En aquest sentit, el relat que emergeix de l’anuari no és neutre. La cultura apareix com un sector amb un pes econòmic rellevant. L’aportació al PIB, situada entorn del 3,2 %, reforça aquesta idea de contribució estructural a l’economia. També ho fan els indicadors d’ocupació, empreses o consum cultural, que permeten llegir-la com un àmbit productiu consolidat.

Ara bé, aquesta lectura entra en tensió amb una altra dada que travessa l’anuari: el nivell de finançament públic. La cultura rep una proporció reduïda dels pressupostos de les diferents administracions, amb percentatges que evidencien una distribució desigual i limitada. Aquesta distància entre el que la cultura aporta i el que rep no és conjuntural. Apunta a una asimetria estructural en la manera com es reconeix institucionalment el seu valor.

Aquesta tensió es fa encara més visible si s’observa el comportament de la despesa. La caiguda del consum cultural el 2018, situada en un 4,4 %, introdueix un element de fragilitat en un sistema que, alhora, es presenta com a econòmicament rellevant. La cultura contribueix, però ho fa en un context de contenció i de desigualtat en l’accés i la despesa.

El detall territorial reforça aquesta lectura. Catalunya se situa lleugerament per sota de la mitjana estatal en despesa cultural, tant per persona com per llar. Aquest desplaçament no és anecdòtic. Indica que el comportament cultural no és homogeni i que les dinàmiques de consum responen a factors socials, econòmics i territorials que l’anuari només pot apuntar.

L’estructura del document —amb la distinció entre magnituds transversals i sectorials— contribueix a fixar aquest marc. Permet llegir la cultura com un sistema articulat, amb dades comparables i evolutives. També reforça una determinada manera d’entendre-la: com un àmbit que es pot dimensionar, seguir i avaluar.

El tema força del 2019 no és, per tant, la constatació que la cultura té valor econòmic. És la dificultat d’alinear aquest valor amb les decisions públiques que el sostenen. Entre el que la cultura representa i el que es decideix invertir-hi s’obre un espai que no és tècnic, sinó polític. I és en aquest desajust on l’anuari, sense dir-ho explícitament, situa una de les seves lectures més rellevants.

Anuario de Estadísticas Culturales 2019 [2] (complert)

Una de les novetats de l’Anuari d’enguany és un breu vídeo divulgatiuque resumeix els principals punts a tenir en compte de l’eix transversal.