participació i accés a la cultura

 
Una pel·lícula, una sèrie o una novel·la no són polítiques únicament pel seu contingut o per la intenció de qui les crea. Jean-Pierre Esquenazi proposa desplaçar l’atenció cap als públics i observar com una comunitat pot apropiar-se d’un producte cultural, relacionar-lo amb la seva experiència social i convertir-ne la interpretació en una presa de posició pública.

  
Aquest article resulta especialment suggeridor perquè obre un debat que ha anat guanyant pes amb els anys: l’accés a la cultura no depèn només de l’existència d’equipaments o de programació, sinó també de les condicions materials que permeten utilitzar-los. A partir del cas dels museus, Margarida Loran i Albert Sierra plantegen una pregunta clau: quin model d’institució cultural volem sostenir?

  
Jacques Rancière qüestiona una de les conviccions més persistents de la teoria crítica i de les arts escèniques: la identificació de l’espectador amb la passivitat. Des de Plató fins a Guy Debord, mirar s’ha oposat sovint a conèixer i actuar. Les avantguardes teatrals van voler superar aquesta separació convertint el públic en investigador, com en Brecht, o absorbint-lo en l’acció, com en Artaud. Per a Rancière, totes dues estratègies comparteixen un mateix pressupòsit problemàtic: algú sap què necessita l’espectador i com l’ha de transformar.