Destacats

Patrimoni i desenvolupament: entre legitimar el discurs i transformar la realitat


  
En les darreres dècades, el patrimoni cultural ha estat progressivament integrat en el llenguatge del desenvolupament sostenible fins a convertir-se en un dels seus pilars discursius. Documents internacionals i marcs institucionals han consolidat la idea que el patrimoni no només preserva el passat, sinó que genera cohesió social, activitat econòmica i estabilitat territorial. L’article Cultural heritage policies as a tool for development: discourse or harmony? planteja una pregunta que incomoda aquest consens aparent: fins a quin punt aquestes polítiques produeixen realment desenvolupament, i fins a quin punt funcionen com a relat legitimador de la intervenció pública en cultura.
  

Cultura sostenible o sostenibilitat cultural?

 
  
   
La sostenibilitat durant anys s’ha pensat gairebé exclusivament des de tres dimensions: l’econòmica, la social i l’ambiental. La cultura hi apareixia de manera lateral, sovint reduïda a patrimoni, sensibilització o cohesió social. L’article de Katriina Soini i Inger Birkeland parteix precisament d’aquesta ambigüitat per preguntar-se què vol dir realment “sostenibilitat cultural” i com s’està utilitzant aquest concepte dins el debat acadèmic contemporani.
  

Urbanitat inesperada: el potencial polític i cultural dels espais indeterminats

A l’article publicat a Urban Studies, Jacqueline Groth i Eric Corijn examinen com els espais urbans buits o residuals qüestionen la planificació institucional i obren noves formes de ciutat.


El text analitza el paper dels espais indeterminats dins les dinàmiques urbanes contemporànies. Descampats, fàbriques abandonades o zones industrials obsoletes esdevenen escenaris d’activitats culturals alternatives

Cultura i desenvolupament des de la capacitat col·lectiva


  
Parlar de desenvolupament local acostuma a activar un vocabulari econòmic: ocupació, inversió, competitivitat. Ciudadanía empoderada: cultura y participación para el desarrollo local proposa un desplaçament més profund: entendre el desenvolupament com un procés cultural i participatiu. No com un complement, sinó com el seu nucli. El llibre no ofereix una teoria tancada, sinó un conjunt de reflexions i experiències que qüestionen la manera com s’ha pensat i practicat el desenvolupament des de les polítiques públiques.
  

Cultura sostenible més enllà del discurs verd


  
Llegit avui, el document anticipa molts debats que encara continuen oberts en les polítiques culturals locals: fins a quin punt la sostenibilitat forma part realment dels criteris de programació, contractació o finançament? Què implica revisar les pràctiques culturals des d’una perspectiva ecològica? I sobretot: pot la cultura continuar parlant de transformació social sense revisar les condicions materials que sostenen la seva pròpia activitat? (n. de l'e., 2026)
  
  
Al llarg dels anys, la sostenibilitat ambiental s'ha tractat en el sector cultural sobretot com una qüestió tècnica: reciclatge, eficiència energètica o reducció de residus.

Cultura com a motor discret del desenvolupament


  
Històricament, les polítiques de cooperació internacional han tractat la cultura com un element complementari. Un recurs útil per donar visibilitat a projectes, reforçar identitats o acompanyar processos socials. Aquest informe impulsat per la Comissió Europea proposa una lectura diferent: la cultura no apareix només com un ornament del desenvolupament, sinó com una infraestructura capaç de generar ocupació, cohesió social, participació democràtica i transformació econòmica.
  

Cultura i sostenibilitat: una aliança sota sospita


  
L’article de Géraldine Dallaire i François Colbert parteix d’una intuïció que travessa bona part del discurs contemporani: la incorporació de la cultura com a quart pilar del desenvolupament sostenible no és un consens consolidat, sinó un camp de tensió. En un context marcat per la crisi de finançament del sector cultural després de 2008, els autors situen l’emergència d’aquesta idea en una doble necessitat: redefinir el paper de la cultura i trobar nous arguments per sostenir-la públicament. El text revisa l’evolució del desenvolupament sostenible, des dels seus orígens ambientals fins a la progressiva incorporació de dimensions socials i econòmiques, i assenyala el retard i l’ambigüitat amb què s’hi integra la cultura.
  

La sostenibilitat entra als equipaments culturals: guia o canvi real?


  
El valor del document no és només metodològic. També apunta a un desplaçament que encara avui continua obert: la incorporació de criteris ambientals en la gestió cultural com a part estructural, no com a pràctica complementària. En aquest sentit, la guia funciona tant com a eina operativa com a indicador d’un moment en què la sostenibilitat comença a entrar en el llenguatge i en les pràctiques dels equipaments. (n. de l'e., 2026)
  

Una guia tècnica pot semblar un instrument menor. Però quan parla de com els equipaments culturals gestionen els seus impactes ambientals, el que està en joc no és només una certificació, sinó una manera diferent d’entendre la seva responsabilitat pública.
  

Economia creativa: el desenvolupament es decideix al territori


  
El Creative Economy Report 2013, coeditat per la UNESCO i el PNUD, proposa un gir rellevant en la manera d’entendre la cultura dins les polítiques de desenvolupament. Parteix d’una evidència econòmica contundent i la desplaça cap a una idea més exacte: la creativitat no només genera riquesa, també construeix capacitats, cohesió i sentit.
  

Situar la cultura al centre del desenvolupament


  
La Declaració de Hangzhou, adoptada el 2013 en el marc d’un congrés internacional impulsat per la Unesco, formula una aspiració que des de fa dècades recorre el camp cultural: reconèixer la cultura no com a sector, sinó com a dimensió estructural del desenvolupament. El document no es limita a reclamar més presència cultural en les polítiques públiques, sinó que proposa un canvi de paradigma: integrar la cultura com a principi equivalent als drets humans, la sostenibilitat i la igualtat en l’agenda global post-2015.