Destacats

 Belén Sola Pizarro (ed.) | Catarata
 

De pressupostos que permetien col·leccions i programacions espectaculars a una dràstica reducció, no només dels recursos econòmics sinó també del personal. El canvi de model viscut els darrers 10 anys a causa de la crisi econòmica ha obligat als museus, així com a moltes altres institucions culturals i públiques, a reinventar-se.

El llibre "Exponer o exponerse. La educación en museos como producción cultural crítica' parla de les transformacions que han viscut els equipaments museístics en aquest context, també marcat per la propagació d’un model cada cop més turístic de la cultura, prenent el cas concret del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC) i donant veu tant als seus treballadors com als propis usuaris.

 El món cal·ligràfic de la dissenyadora Maria Montes.
 

El dissenyador Claude Dieterich acostumava a començar les seves classes de cal·ligrafia amb un aforisme d'Alphonse de Lamartine (1790-1869): les lletres són símbols que transformen la matèria en esperit. Frases vistoses a banda, no sempre queda clara la diferència entre cal·ligrafia, lettering i tipografia. Les tres disciplines emanen de l'escriptura, de lletres i paraules que componen els significants que equivalen a significats. A grans trets, la cal·ligrafia és l'art d'escriure les lletres. El lettering, l'art de dibuixar-les. I la tipografia. l'art de dissenyar-les.

Com l’art i la cultura naveguen entre popularitat, consum i compromís crític
  

Poques vegades veiem algú demanar un cafè descafeïnat, però aquest format ha aconseguit un lloc dins del consum habitual, tot trencant amb la tradició. Alguns crítics consideren que l’art contemporani segueix un patró similar: guanyar presència i visibilitat a costa de perdre força crítica i política. Quin és, doncs, el preu que paga la cultura per ser més popular?

Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques.