La llibertat d’expressió sovint es defensa en abstracte. Aquest vídeo la situa en un terreny més concret: què passa quan algú et diu què pots fer i què no pots fer en un acte creatiu. La resposta, posada en mans d’infants, és directa i reveladora. La peça no busca complexitat, busca evidència. Revisar-la avui permet recordar una idea que no sempre es té prou present: la llibertat cultural no és un punt de partida assegurat, sinó una condició que cal sostenir activament des de les pràctiques i les institucions. (n. de l'e., 2026)
Què passa quan una autoritat limita l’expressió artística en un entorn aparentment neutre.
Menos industrias y más cultura. Marta Ardiaca, Rafa Milán, Jordi Oliveras
Publicat originalment en altres espai i recuperat a Interacció, aquest article planteja una crítica directa al paradigma de les indústries culturals com a eix de les polítiques públiques. El text assenyala que aquest enfocament tendeix a reduir la cultura a productes i sectors econòmics, desplaçant-ne la dimensió social i processual. En paraules dels autors, implica “considerar que la cultura es cosa de especialistas” i sotmetre-la “a la tiranía de los objetos culturales” . Interacció el recupera perquè aquest marc continua operant amb força: la tensió entre cultura com a indústria i cultura com a pràctica social segueix estructurant bona part de les decisions públiques (n. de l'e., 2026)
Traducción del articulo publicado originalmente en el Setmanari Directa, y después un poco más ampliado aquí y en Temptatives.
Por Marta Ardiaca, Rafa Milán y Jordi Oliveras
En las diversas asambleas y plataformas de cultura en las que hemos ido participando en los dos últimos años intentando plantar cara a las situaciones que vivimos, nos hemos encontrado el mismo dilema con el que se encuentran otras luchas del momento.