Destacats

Els governs locals: entre (re)centralització i nova agenda


  
El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora.

L'estabilització i la contenció de l'acció de les corporacions locals a l'àmbit cultural


  
1.- L’acció cultural de les administracions públiques és com l’electricitat: funciona i opera però, potser en gran part per la meva ignorància, se’m fa molt difícil definir-la. Tenint en compte que estem davant d’un escrit d’apertura d’un debat, no em perdré per llargs viaranys teòrics i em limitaré a respondre a una qüestió elemental: quin és el marc global que ha establert per a la cultura la recent reforma –de l’any 2013- de la Llei estatal Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL)?

Cultura, políticas públicas y bienes comunes: hacia unas políticas de lo cultural

Nicolás Barbieri | kult-ur  Vol. 1, núm. 1 (2014) 

RESUMEN: Las políticas culturales se han institucionalizado sobre la idea de la cultura como sustantivo, como objeto, incluso como esencia de un grupo o colectivo. Si bien el modelo de democratización de la cultura continúa como núcleo de las políticas culturales, se vuelve evidente la caducidad de buena parte de los principios de una política centrada en el acceso a la oferta cultural. Los problemas a los que las políticas públicas se enfrentan resultan cada vez más complejos, inciertos y con más riesgos incorporados. Suponen un nuevo reto para la legitimidad de las instituciones culturales en su rol de intermediación tradicional. En este contexto, los bienes comunes (commons) emergen no sólo como concepto analítico sino como herramientas de acción política, social y legal. Los bienes comunes no son simplemente objetos o espacios, sino complejos sistemas de gestión de recursos con comunidades y normas que permiten su sostenibilidad. Este artículo plantea como hipótesis la posibilidad de que las políticas culturales reconozcan la cultura no sólo como sustantivo sino también como adjetivo (lo cultural). ¿Qué implica concebir las políticas culturales como políticas de los bienes comunes? ¿Cuáles son las diferencias principales en lo que se refiere al modelo de políticas de acceso a la cultura? ¿Puede un cambio de modelo derivar en la desresponsabilización de las políticas públicas en el ámbito de la cultura?

La tragèdia no és només la caiguda: és el model que la fa possible


  
Les Estadístiques Culturals de Catalunya 2014 descriuen una davallada sense precedents del sector cultural. El que hi apareix no és una crisi econòmica, sinó l’efecte acumulat de decisions públiques que han reduït la capacitat de sosteniment del sistema.
  


Europa creativa o cultura competitiva?


  
Per als municipis i institucions culturals locals, aquest debat no és aliè. Moltes de les lògiques que avui travessen convocatòries, avaluacions o discursos sobre innovació cultural tenen el seu origen en aquest canvi de paradigma europeu. El desplaçament des de la política cultural cap a la política de sectors creatius també transforma què es considera prioritari, què es pot finançar i quines pràctiques obtenen legitimitat institucional.(n. de l'e., 2026)
  
La Unió Europea es prepara per desplegar Creative Europe 2014–2020, el nou gran programa de suport a la cultura i l’audiovisual. Presentat com una actualització necessària davant la digitalització, la fragmentació dels mercats i la globalització

Mesurar la cultura local amb criteri: indicadors per passar del discurs a l’avaluació


  
Una proposta metodològica que estructura com els municipis poden construir sistemes d’indicadors culturals útils per planificar, seguir i avaluar polítiques públiques.
  

L’estudi de Vicente Coll-Serrano, Salvador Carrasco-Arroyo, Olga Blasco-Blasco i Luis Vila-Lladosa, publicat a Política y Sociedad (vol. 51, núm. 2, 2014), presenta una arquitectura metodològica per dissenyar un Sistema d’Indicadors Culturals Locals

Per què l’Estat continua necessitant la cultura


  
  
En temps de restricció pressupostària, la cultura acostuma a aparèixer com una despesa vulnerable. El document publicat per la National Assembly of State Arts Agencies parteix precisament d’aquesta tensió: per què els governs haurien de continuar invertint en arts i cultura en contextos de competència creixent pels recursos públics? La resposta del text és clara. La cultura no és presentada com un complement ornamental de les polítiques públiques, sinó com una infraestructura estratègica amb impactes econòmics, educatius, socials i democràtics.
  

La cultura després del relat creatiu


  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

El valor de la cultura més enllà de l’impacte


  
La justificació pública de la cultura s’ha construït a partir d’una pregunta aparentment pragmàtica: què aporta? Creixement econòmic, regeneració urbana, cohesió social, benestar, turisme o innovació han estat alguns dels arguments més utilitzats per legitimar la inversió cultural. L’informe Understanding the value of arts & culture, impulsat per l’AHRC britànic, intenta desplaçar aquest marc i planteja una idea més complexa: el valor de la cultura no es pot reduir ni a l’impacte econòmic ni a una defensa abstracta de l’“art per l’art”.
  

Aliances creatives: la cultura com a infraestructura de transferència


  
El document parteix d’una operació clara: situar les aliances creatives no com a pràctiques perifèriques, sinó com a instruments estratègics de política cultural. En el marc del Pla de Treball per a la Cultura 2011–2014 de la Unió Europea, el grup OMC defineix aquestes aliances com a cooperacions entre institucions culturals i altres sectors com educació, empresa, salut o recerca, orientades a transferir capacitats creatives i generar noves formes de treball.