Destacats

¿Gestionar lo dado o producir discursos?


  
  
Hace algunos años CETAE (Centro de Estudio Transversal Aplicado a la Escena)1 organizó unas jornadas de reflexión sobre creación escénica contemporánea, cuyo objetivo era conocer diferentes experiencias artísticas y proyectos de investigación, que visibilizaran la aportación de las artes escénicas en relación con los imaginarios sociales. Una artista me preguntó qué hacía una gestora cultural en unas jornadas sobre creación. La respuesta fue otra pregunta: ¿cómo podemos gestionar aquello que no conocemos?

Els ajuntaments i la cultura: Una crisi actual que ve de lluny


  
En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

Diversitat cultural i institucions escèniques: entre la declaració i la transformació real


  
L’article de Jordi Baltà proposa una lectura analítica sobre la incorporació del paradigma de la diversitat a les institucions escèniques de Catalunya, situant-lo no com un ajust cosmètic sinó com un canvi estructural encara incipient. El text parteix d’una constatació clara: la diversitat s’ha incorporat en el discurs institucional, especialment en relació amb els públics, però rarament s’ha traduït en una transformació profunda de les organitzacions, els criteris de programació o les estructures de poder.
  

Reptes i riscos de la gestió comunitària


  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

Un punt d’inflexió incert: l’Anuari SGAE 2015 entre la caiguda i els primers signes de recuperació


  
Després d’anys de descens continuat, el 2014 introdueix una novetat: alguns indicadors culturals deixen de caure. L’Anuari SGAE 2015 apunta aquest possible canvi de tendència, però també en marca els límits.
  


El tercer sector cultural català: economia invisible, estructura fràgil


  
  
L’estudi sobre L’impacte econòmic del tercer sector cultural a Catalunya. 2013 situa en primer pla un àmbit sovint marginal en les lectures econòmiques de la cultura: el conjunt d’associacions sense ànim de lucre que sostenen una part significativa de l’activitat cultural del país.

La crisi dels 40. Una aproximació a les recents polítiques culturals locals a Catalunya


  
Aquest article forma part del debat panoràmic sobre l'evolució de les polítiques culturals locals des de la recuperació democràtica. El títol és revelador: la metàfora de la "crisi dels quaranta" suggereix un sistema que arriba a la maduresa i necessita revisar els seus fonaments.

El text planteja una pregunta que encara ressona avui: les polítiques culturals locals es troben davant una crisi conjuntural o davant l'esgotament d'un cicle històric? Més que un balanç quantitatiu, és una reflexió sobre els límits i les possibilitats d'un model construït durant les dècades posteriors a la transició. (n. de l'e., 2026) 
  
  

Cultures de qualsevol: qui té dret a produir cultura?


  
La crisi econòmica iniciada el 2008 no només va sacsejar les finances públiques i les condicions de vida de milions de persones. També va posar en qüestió una determinada manera d'entendre la cultura. El llibre Cultures of Anyone de Luis Moreno-Caballud explora l'aparició de pràctiques culturals que desborden la separació tradicional entre experts i profans, creadors i públics, institucions i ciutadania.

Infraestructura cultural i desigualtat territorial


  
Els equipaments culturals acostumen a aparèixer en el debat com a evidència de desplegament. N’hi ha, estan distribuïts, funcionen. Aquest informe permet fer un pas més: llegir-los com a sistema. No només quants són, sinó com s’organitzen, on es concentren i quines desigualtats territorials dibuixen. La infraestructura cultural no és neutra. Ordena l’accés i condiciona les polítiques.
  

Gestió comunitària. Qüestions prèvies


  
Un seguit de circumstàncies d’origen divers han fet que en els darrers mesos bufin vents favorables a l’impuls de polítiques culturals que posen l’accent en la gestió comunitària i la perspectiva social dels seus continguts. La puixança de forces polítiques que fan bandera d’aquest model, el seu accés al govern de diversos municipis (Barcelona i Badalona al capdavant) i el seu pes creixent en els espais de debat a nivell nacional obren perspectives gairebé inèdites en aquest àmbit. Cal tenir en compte, a més, que aquestes forces basen bona part del seu predicament social en moviments o col·lectius de base que en molts casos han dut a terme (o ho han intentat) experiències d’aquestes característiques, de manera que tenen a l’abast referents incipients, però ben reals.