Destacats

  
Si la primera part del projecte situava la cultura en el terreny del bé comú i la cocreació, aquest segon text mostra com aquest discurs intenta prendre forma en pràctiques concretes. Mapatges, programes i xarxes dibuixen un ecosistema d’iniciatives que busquen intervenir en la ciutat des de la cultura. Rellegir aquests materials avui no és tant una qüestió de replicar models com d’entendre com es construeix una política cultural a partir de casos, connexions i aprenentatges compartits. És aquí on es fa visible una tensió persistent: entre la capacitat de generar experiències valuoses i la dificultat de convertir-les en estructures estables. (n. de l'e., 2026)
  

La traducció del discurs en dispositius, programes i pràctiques. El valor no és tant cada cas concret com el conjunt que dibuixen.
  

  
  
El text de Daniel G. Andújar és una impugnació directa del sistema institucional de les arts visuals contemporànies. No es tracta d’una crítica puntual, sinó d’una esmena a la totalitat a allò que denomina “indústria cultural”: un entramat format per museus, dispositius de legitimació i lògiques de prestigi que han acabat desplaçant la pràctica artística del seu lloc social i polític. L’autor descriu un sistema que ha convertit l’artista en una figura subordinada, funcional i intermitent, integrat només en la mesura que no desestabilitza el relat institucional.
  

La caiguda d’espectadors impacta de manera desigual les sales de cinema a Catalunya. Mentre els multicines tanquen, alguns cinemes locals resisteixen gràcies al seu arrelament i al suport públic.