Destacats

  
  
Aquest article de José Ramón Insa Alba, escrit en plena crisi econòmica i institucional  formula una crítica radical al model de política cultural que s’ha consolidat durant els anys de creixement. El seu interès rau menys en oferir un model alternatiu acabat que en qüestionar els pressupòsits que han convertit bona part de l’acció cultural pública en programació, consum i visibilitat.

  
El 24 de maig del 2015 hi ha eleccions a governs locals. Tot fa pensar que seràn eleccions especials. Ho poden ser per l’evident significació que té la crisi sistèmica en la que estem immersos situa en el món local, tant pel que fa a la disponibilitat de recursos, com per la necessitat de modificar moltes de les coses que es feien i que caldrà repensar i reformular.  No es gens fàcil situar-se en aquest perspectiva de canvi estratègic quan està en marxa una immensa operació de captura i marginació de les institucions públiques fent servir la gran palanca de l’austeritat i la prioritat en el pagament del deute com eina centralitzadora i privatitzadora.

  
Publicat el juliol, en un context marcat per la crisi de legitimitat de les institucions públiques, la reducció de la despesa cultural i l’expansió de noves formes de producció i participació, l’article de Nicolás Barbieri planteja una qüestió que afecta el mateix fonament de les polítiques culturals: què passa si deixem de pensar la cultura principalment com un conjunt de béns i serveis als quals cal facilitar l’accés i comencem a entendre-la com un procés col·lectiu de producció, negociació i gestió?