creadors

Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

Fa més de deu anys em trobava en un moment de pausa laboral. Acabava de tancar una etapa no gaire llarga però molt intensa en una feina on havia après molt, i tenia uns quants mesos per descansar i reflexionar. Però és clar, havia d’anar buscant una altra cosa… Vaig acudir a gent coneguda, i un d’ells -un dels meus millors professors a la facultat- em va fer la pregunta clau, una que jo en aquell moment no sabia si volia o podria respondre: però tu què vols fer? Atenció, que no em va dir què SAPS fer, sinó què VOLS fer… Em vaig quedar una mica clavada, i va atacar pel lateral: “Tu et veus escrivint guions, o dirigint pel·lis o programes de tele? O et veus més fent producció, gestionant els recursos necessaris perquè altres ho facin?” Aquí ja vaig veure per on anava. No recordo exactament què li vaig respondre -ja us dic que fa molt de temps- però crec que em vaig treure de la màniga una milonga sobre la “producció creativa” i què sé jo.

Agafem una margarida. Arrenquem una fulla i diem, en veu alta, amb convicció, “creador”. Deixem anar la fulla i arrenquem una de nova. Ara, amb contundència, lletregem la paraula “gestor”. No, encara millor, recitem: “gestor cultural”. I així romanem, amb aquest dilema, fins que l’aritmètica de la flor, ja calba, ens ofereixi el diagnòstic definitiu. O som creadors o som gestors culturals.

Inicia sessió o registra’t per enviar comentaris

Martha Rosler ׀ Sternberg Press

Recull d’assaigs escrits entre 2010 i 2012 per Rosler sobre el paper social dels artistes en la cultura mundial i en els processos de gentrificació urbana.

A «Culture Class» Rosler torna a abordar les qüestions que tractava al seu projecte ‘If you lived here’ (1989-1991), la manca d’habitatge urbà i les seves arrels en la política pública, i les adapta als desenvolupaments neoliberals sorgits a les últimes dècades.  L’autora pren com a referència el llibre «The Rise of the Creative Class» (2002) on Richard Florida defineix un nou sector econòmic de treballadors creatius que s’estén més enllà dels artistes i que inclou dissenyadors, periodistes i persones que treballen en el sector de tecnologies – amb un grau elevant de formació i ben remunerat. Segons Florida, la presència de la classe creativa no és un subproducte de la prosperitat econòmica sinó un factor determinant per al creixement econòmic.

Joaquim Rius Ulldemolins | REIS. Revista Española de Investigaciones Sociológicas. núm. 147 (2014)

El análisis de las causas de la concentración de los artistas en las grandes ciudades ha ido ganando centralidad en los ámbitos académicos en la medida en que se ha destacado su importancia para la economía de las industrias creativas. Los estudios sobre este fenómeno generalmente se basan en las teorías de la clusterización económica, las cuales sólo toman en consideración los factores infraestructurales de localización. A pesar de que de forma creciente se ha criticado este enfoque y se ha reivindicado la importancia de considerar las interacciones sociales, las contribuciones de la sociología de las profesiones artísticas o de la sociología urbana han sido en gran medida ignoradas. Retomando los resultados de estas perspectivas sociológicas el artículo propondrá construir un enfoque más pluridimensional y más crítico respecto al fenómeno de la aglomeración artística, como un fenómeno funcional en la economía postfordista.