ciència i cultura

  
Les biblioteques públiques han estat tradicionalment associades a la lectura i a l’accés a la informació. Tanmateix, diverses experiències internacionals mostren que també poden esdevenir laboratoris de cultura científica, creativitat tecnològica i aprenentatge compartit. L’informe How Public Libraries Contribute to the STEAM Agenda 2017 recull iniciatives d’Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, Noruega i Suècia que exploren aquesta transformació. Més enllà dels dispositius digitals o dels espais maker, el document planteja una qüestió de fons: quin paper poden assumir les biblioteques en societats on la comprensió crítica de la ciència i la tecnologia esdevé cada vegada més rellevant per a la participació cultural i democràtica?

  
La ciència acostuma a presentar-se com un àmbit objectiu, capaç d’explicar la realitat des de l’evidència i la verificació. Els museus de ciència han contribuït històricament a consolidar aquesta imatge, mostrant descobriments, col·leccions i avenços tecnològics com si fossin expressions neutres del coneixement.

La relació entre ciència i cultura acostuma a aparèixer vinculada a la divulgació o a la transferència de coneixement. El projecte europeu Perform proposa un desplaçament més profund: utilitzar les arts escèniques com a espai d’investigació compartida, reflexió crítica i participació dels joves en els debats científics contemporanis. L’experiència, desenvolupada en centres educatius de diversos països europeus, explora fins a quin punt el teatre, la performance i la creació artística poden contribuir a transformar la manera com s’aprèn, es comunica i es discuteix la ciència.

  
La cultura científica acostuma a aparèixer en els debats culturals vinculada a la divulgació, l’educació o la transferència de coneixement. El model francès de cultura científica, tècnica i industrial (CSTI) proposa una mirada més àmplia. La ciència no hi és concebuda únicament com un conjunt de coneixements que cal transmetre, sinó com una dimensió de la vida cultural que requereix institucions, equipaments, professionals, polítiques públiques i espais de participació ciutadana.
  

  
La presència de robots als escenaris pot semblar una curiositat tecnològica o una demostració d’innovació aplicada a les arts escèniques. Tanmateix, iniciatives com Teatronika, impulsada des de la Universitat Pompeu Fabra, plantegen qüestions que van més enllà de l’experimentació artística. Què ens diu la capacitat d’un androide per interpretar Hamlet sobre la manera com entenem la creativitat, l’expressió o la mateixa condició humana?

  
Les exposicions de ciència no es limiten a transmetre informació, sinó que configuren formes d’entendre i de relacionar-se amb el món. A través de la mediació, la participació i l’experiència activa, aquestes pràctiques expositives construeixen marcs interpretatius que influeixen en la manera com el coneixement científic és percebut, apropiat i integrat socialment.
  

  
La relació entre ciència i societat no depèn només de la producció de coneixement. També depèn de la capacitat de fer-lo comprensible, discutible i socialment rellevant. Aquesta qüestió, que sovint es presenta com un problema de comunicació, és en realitat una qüestió cultural i democràtica de primer ordre. Per això es proposa aquesta lectura en el marc d’Interacció 2017 – Ciència i cultura: restablim la connexió.
  

  
Les xarxes socials s'han convertit en un dels espais on les institucions culturals experimenten noves formes de relació amb els seus públics. Un exemple especialment il·lustratiu és la conversa que van mantenir a Twitter el Science Museum i el Natural History Museum de Londres arran d'una pregunta aparentment innocent: qui guanyaria una batalla entre tots dos museus?

  
Fa anys que els museus exploren maneres d'incorporar tecnologies digitals a l'experiència de visita. La realitat augmentada és una de les eines que ha generat més expectatives perquè permet superposar noves capes d'informació, interpretació o narració sobre les col·leccions existents. La qüestió rellevant, però, no és tant la tecnologia en si mateixa com la manera com modifica la relació entre les persones i les obres.

  
Actualment, el concepte de smart city s'ha convertir en una de les grans promeses de la transformació urbana. Sensors, dades massives, internet de les coses i automatització apareixien com les eines capaces de fer més eficients els serveis públics i millorar la gestió de les ciutats. El text de Jenée Iyer, introdueix una pregunta que sovint queda fora d’aquests debats: quin paper hi tenen les arts i la cultura?