drets culturals

  
  
Això no ho teníem previst. Si vosaltres també sou d’aquesta mena, dels que s’embadaleixen pensant què faran a l’estiu mentre sonen les 12 campanades que anuncien el nou any, probablement és perquè preferiu no deixar lloc a la improvisació. Encara és ple hivern però ja teniu tots els dies de vacances planificats des de l’alba i fins que es pon el sol.

"L’evolució de les polítiques culturals i dels drets culturals no han concordat com hauria estat desitjable".

La distància entre polítiques culturals i drets culturals no és un desajust puntual. És una tensió estructural que travessa tota la segona meitat del segle XX i arriba fins avui. Les polítiques que es consoliden després de la Segona Guerra Mundial es construeixen des d’una idea de cultura com a servei institucional, amb una funció protectora i difusora.

  
  
L’emergència sanitària de la COVID-19 es presenta en aquest document com un punt d’inflexió que obliga a repensar el paper dels governs locals i regionals en un escenari de crisi global. El text parteix d’una constatació clara: “nuestras ciudades, pueblos y territorios nunca serán los mismos tras esta crisis”. A partir d’aquí, construeix un marc d’acció basat en deu principis que situen la governança local al centre de la resposta i de la reconstrucció.
  

The state of artistic freedom 2020 | Freemuse|  Libertad & creatividad | UNESCO         

Actualment, com mai a la història, comptem amb més eines i major accessibilitat a una producció i distribució de continguts culturals i artístics, però per contra trobem major resistència a la llibertat d'expressió artística arreu del món que pren formes ben diverses. De la mateixa manera, la UNESCO, prenent aquest informe de referència revisa l'aplicació de la Convenció de 2005 sobre la Protecció i Promoció de la Diversitat de les Expressions Culturals al document ‘Libertad & creatividad’.

Recentment, al post 'Poder crear amb llibertat', vam publicarels resultats d'un informe de Freemuse sobre l'estat de la llibertat d'expressió i creació a Europa. Ara, l'informe ‘The state of artistic freedom 2020’, ens mostra l'estat actual de la llibertat d'expressió artística arreu del món, i aquests són els resultats.

  
La relació entre cultura i desenvolupament sostenible no és nova, però continua sense tenir un lloc clar en l’arquitectura de les polítiques globals. La pròpia Agenda 2030, que es presenta com un marc integrador capaç de “transformar el món”, no incorpora la cultura com a objectiu específic. Aquesta absència no és anecdòtica. Explica una dificultat més profunda: la incapacitat d’incorporar la cultura com a dimensió estructural del desenvolupament.
  

El volum col·lectiu coordinat per Félix Dupin-Meynard i Emmanuel Négrier aborda la participació com una noció central però profundament ambigua en les polítiques culturals europees contemporànies. Lluny de ser un concepte nou, la participació es presenta com una constant històrica que adquireix noves formes i significats en funció dels contextos socials i polítics. El que sí que és rellevant en el moment actual és la seva centralitat com a resposta a una crisi més àmplia de legitimitat de les democràcies i de les polítiques públiques.

Crear espais museïtzats i visitables, aixecar monuments de reconeixement i celebrar homenatges, dur a terme activitats de difusió i didàctiques, comptar amb la implicació d’arxius i museus... aquestes són algunes de les accions que es poden dur a terme a escala local per tal de treballar qüestions de memòria, i més concretament de memòria històrica.

​Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Freemuse
 

Ofensa, blasfèmia, obscenitat, terrorisme o insults, especialment als símbols, són algunes de les premises amb les que alguns estats europeus censuren la llibertat d’expressió de molts artistes d’arreu del continent.
 

  
Els drets culturals s’han consolidat com a marc de referència en les polítiques culturals. Aquest text planteja la qüestió que sovint queda pendent: com es fan efectius. La seva aportació és concreta. Situa el dret a participar en la vida cultural com a eix central i el desplega en termes d’accés, contribució i acció. Rellegir-lo avui permet identificar una exigència clara: els drets culturals no es garanteixen amb declaracions, sinó amb polítiques que eliminen barreres i defineixen obligacions públiques. És en aquest pas, del reconeixement a l’aplicació, on es juga la seva força real. (n. de l'e., 2026)