valor públic de la cultura

  
Un llibre que explora com les pràctiques artístiques poden incidir en la sostenibilitat ambiental i transformar la consciència ecològica col·lectiva
  
  

Es pot millorar el medi ambient a través de l’art? Aquesta és la pregunta de partida de Forma, Art i medi ambient: participar en la sostenibilitat, una obra que proposa anar més enllà del reciclatge o la reutilització per analitzar com els projectes artístics poden intervenir directament en la relació amb l’entorn natural i generar canvis reals, tant en el territori com en les actituds quotidianes de la ciutadania.

  
Aquest article de Nicolás Barbieri permet tornar sobre un moment que va generar grans expectatives en les polítiques culturals locals: l’arribada dels anomenats ajuntaments del canvi després de les eleccions municipals de 2015. L’autor no en fa un balanç ni una celebració. Prefereix formular preguntes sobre què va canviar realment en les polítiques culturals de ciutats com Barcelona, Madrid o Saragossa i fins a quin punt aquelles experiències van aconseguir transformar les lògiques tradicionals de l’acció cultural pública.
  

  
L'interès per la cultura com a factor de desenvolupament local ha anat més enllà de la conservació del patrimoni o de la promoció del turisme. Aquest document de l'OCDE, elaborat com a text de base de la conferència Unleashing the Transformative Power of Culture and Creativity for Local Development (Venècia, 2018), proposa un canvi de perspectiva: la cultura no és només un sector econòmic ni un servei públic, sinó un ecosistema capaç de generar creativitat, cohesió social, innovació i desenvolupament territorial.

  
Les polítiques culturals a Catalunya han viscut en les darreres dècades una paradoxa persistent. D’una banda, la cultura ha guanyat centralitat social, econòmica i simbòlica com mai abans. De l’altra, s’ha instal·lat una sensació recurrent de crisi, de desgast del model i de manca d’horitzó compartit. El llibre de Rius Ulldemolins, Martínez Illa i Martín Zamorano proposa una hipòtesi clara per entendre aquesta tensió: el problema no és tant la cultura com la manera com s’ha governat.
  

  
L’informe The value and values of culture proposa un gir que encara avui no està resolt en moltes polítiques culturals: deixar de justificar la cultura només pels seus impactes instrumentals i reconèixer-la com a base constitutiva de la vida democràtica i social. El document no es limita a compilar evidències; intenta ordenar un marc en què el valor de la cultura no és únicament econòmic o social, sinó també normatiu, en tant que articula els valors que sostenen la convivència europea.
  

Bertrand Allamel | Libréchange

Què és culturalment correcte? A grans trets, seria aquella cultura fomentada per les administracions públiques, que deixa fora de joc justament el que considera culturalment incorrecte. És lògic per tant, finançar entre tots, les accions culturals que finalment aprofiten només uns pocs?

 
   
Jean-Michel Lucas proposa una crítica frontal a la política cultural francesa: no n’hi ha prou amb “refondar-la”; cal abandonar les ficcions que encara sostenen la seva legitimitat.

Aquest text és especialment útil perquè no discuteix només els instruments de la política cultural, sinó les seves creences de fons.

  
La transformació digital ha multiplicat la capacitat de recollir dades sobre els usos culturals, els públics i els comportaments dels usuaris. El repte ja no és obtenir informació, sinó decidir quines dades cal recollir, amb quina finalitat i sota quins criteris ètics. L'estudi assenyala que l'àmbit cultural local encara es troba en una fase relativament inicial pel que fa a l'anàlisi de dades, fet que ofereix una oportunitat singular: construir sistemes de dades des del principi incorporant criteris de necessitat, responsabilitat, transparència i respecte per la privacitat.
  

  
Llegida avui, la guia continua sent pertinent perquè apunta a una debilitat estructural de moltes polítiques culturals: la dificultat d’incorporar l’avaluació com a pràctica ordinària i no com a obligació puntual. Sense aquesta integració, els projectes es descriuen, però costa més governar-los. (n. de l'e., 2026)
  

Una història crítica de les arts de carrer a Catalunya que revela tensions entre creativitat, espai públic i política cultural
  

Aida Pallarès i Manuel Pérez publiquen amb Raig Verd El carrer és nostre, un llibre que parteix d’una idea central: les arts de carrer neixen per ser representades a l’espai públic i, per tant, constitueixen una acció sociopolítica directa orientada a connectar amb persones que no freqüenten els circuits escènics convencionals.