pensament cultural

  
Una anàlisi crítica dels processos que estan redefinint les indústries culturals i creatives en l’era de les plataformes
  

Philippe Bouquillion, Bernard Miège i Pierre Moeglin, en aquesta obra publicada per Presses universitaires de Grenoble, examinen l’aparició d’una nova economia política dels béns simbòlics que es troba en plena configuració.

  
L’article publicat a  Demasiado Superávit proposa una lectura especialment crítica del gir que van experimentar les polítiques culturals durant les dècades anteriors a la crisi financera. El text parteix d’una oposició suggerent entre dues figures que han marcat imaginàriament la política cultural contemporània: Matthew Arnold i Richard Florida.

  
La justificació pública de la cultura s’ha construït a partir d’una pregunta aparentment pragmàtica: què aporta? Creixement econòmic, regeneració urbana, cohesió social, benestar, turisme o innovació han estat alguns dels arguments més utilitzats per legitimar la inversió cultural. L’informe Understanding the value of arts & culture, impulsat per l’AHRC britànic, intenta desplaçar aquest marc i planteja una idea més complexa: el valor de la cultura no es pot reduir ni a l’impacte econòmic ni a una defensa abstracta de l’“art per l’art”.
  

  
L’article parteix d’un context molt concret, la incorporació d’aplicacions mòbils en institucions culturals,  per qüestionar una idea que ha guanyat força en els darrers anys: que la tecnologia, per si sola, pot ampliar i transformar els públics culturals. Situat en el marc del gir participatiu associat a les xarxes socials i els anomenats networked publics, el text revisa críticament aquesta promesa a partir d’un estudi de cas amb una orquestra simfònica britànica.
  

  
L’article de Judit Carrera proposa una lectura de la cultura catalana contemporània que s’allunya de qualsevol simplificació identitària per situar-la en un camp de tensions estructurals. No es tracta de descriure un sistema cultural estable, sinó d’entendre’l com un espai travessat per contradiccions que afecten directament la manera com es defineix, es produeix i es projecta.
  

  
La Unió Europea situa la cultura com a peça clau en les seves relacions internacionals. La qüestió és què implica aquest desplaçament i quins interessos activa.
  

  
El text de Víctor Vich publicat a Latin American Research Review és una de les defenses més explícites de les polítiques culturals com a instruments de transformació social i no només com a dispositius de programació o difusió cultural. Escrit en un context llatinoamericà marcat per fortes desigualtats socials, el text planteja una crítica frontal a les polítiques culturals concebudes únicament com a gestió d’esdeveniments, equipaments o consum cultural.
  

  
Al llarg dels anys, el desenvolupament s’ha explicat des d’una lògica de necessitats. Alimentació, habitatge, salut, creixement econòmic. La cultura apareixia després, gairebé com un complement que arribava un cop resoltes les qüestions “essencials”. L’article de Patrice Meyer-Bisch, publicat  a la revista Kult-ur, qüestiona frontalment aquesta jerarquia i proposa un desplaçament conceptual de gran abast: els drets culturals no són un afegit del desenvolupament, sinó la seva gramàtica profunda.