Informes i documents

Discurs molt alineat amb l’agenda europea d’audiències. Encara recognoscible, però conceptualment superat. Reflecteix una orientació cap a la captació i diversificació d’audiències que ha marcat moltes polítiques culturals. Avui, aquest enfocament conviu amb mirades més crítiques que posen l’accent en la relació, la corresponsabilitat i els drets culturals. El text ajuda a entendre aquest punt de partida.(n. de l'e., 2026)
  

  
L’estudi d’impacte del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV) proposa una lectura que desborda els marcs habituals amb què sovint s’avaluen els esdeveniments culturals. No es limita a quantificar retorns econòmics, sinó que incorpora de manera sistemàtica dimensions socials, culturals i ambientals, situant el festival com un dispositiu complex de producció de valor públic.

  
Els plans d’equipaments culturals municipals acostumen a començar amb una diagnosi física dels espais. Aquest estudi fa un pas més: posa en relació els equipaments amb el teixit social, els usos reals i les dinàmiques territorials. No es tracta només de què hi ha, sinó de com funciona i per a qui. Castellví de Rosanes esdevé aquí un cas clar de municipi petit on la política cultural es juga en l’encaix entre recursos limitats, dispersió territorial i activitat comunitària.
  

   
  
La idea de les indústries culturals i creatives ha ocupat una posició central en el discurs europeu de sortida de la crisi econòmica de principis de la dècada de 2010. Aquest informe de l’Observatorio Vasco de la Cultura intenta precisament ordenar aquest moment de redefinició conceptual i política: què s’entén per “indústries culturals i creatives”, quin paper comença a atribuir-los la Unió Europea i com pot situar-s’hi Euskadi.
  

  
Més d’una dècada després, el text conserva interès perquè identifica una tensió que encara travessa les polítiques culturals contemporànies: si la cooperació cultural serà una política de reciprocitat i sosteniment de la diversitat o si acabarà absorbida per les lògiques de competitivitat, projecció internacional i diplomàcia econòmica. (n. de l'e., 2026)

  
En ple context de retallades i redefinició de la política exterior espanyola, Mª Trinidad García Leiva publica un document que llegeix la cooperació cultural des d’una doble tensió: la crisi econòmica i la transformació digital. El text no es limita a diagnosticar una reducció pressupostària. El que planteja és una pregunta més profunda: què passa amb la cooperació cultural quan deixa de ser considerada una política estratègica i comença a ser subordinada a objectius de projecció exterior i marca-país?
  

  
Un informe d’Antonios Vlassis analitza el paper de l’excepció cultural en les negociacions del Partenariat Transpacífic i els equilibris de poder entre els diferents actors implicats.
  

  
El municipi de Sant Esteve Sesrovires va elaborar un Pla d’equipaments culturals amb l’objectiu d’analitzar la situació dels espais culturals locals i orientar-ne la planificació futura.

  
L’informe España: La cultura en tiempos de crisis d’Enrique Bustamante no descriu només una caiguda conjuntural, sinó un procés de desestructuració profunda del sistema cultural espanyol. El punt de partida és empíric i contundent: les polítiques públiques culturals pateixen un deteriorament generalitzat en tots els nivells institucionals, des de l’Estat fins als municipis, amb una reducció sostinguda de recursos, instruments i capacitat d’acció. Aquest retrocés no s’explica únicament per la crisi econòmica iniciada el 2008. El text insisteix que el que està en joc és un canvi de model, on la cultura deixa de ser concebuda com a dret i passa a ser subordinada a lògiques de mercat.
  

  
La idea de “ciutat creativa” ha funcionat durant dècades com una promesa: cultura, innovació i talent com a motors de creixement urbà. Creative City Limits introdueix un gir necessari. No nega aquesta promesa, però en posa en evidència les condicions materials que l’han fet possible i, sobretot, els seus efectes. En un context de crisi i austeritat, la pregunta ja no és com activar la creativitat, sinó què ha produït realment aquest model de ciutat.
  

  
El document Subsidiarity – we are working on it. Impulses for a modern understanding of subsidiarity (Ortner, 2013) proposa una revisió del principi de subsidiarietat en un moment en què les formes de governança es troben en transformació. Lluny de ser un concepte tècnic estable, la subsidiarietat apareix com un camp de tensió permanent entre l’acció de l’Estat, l’autonomia de la societat civil i la capacitat efectiva dels individus per intervenir en la vida col·lectiva.