Llegida avui, la guia continua sent valuosa perquè no demana als museus només més compromís retòric, sinó més coherència institucional. La pregunta de fons no és només si els museus poden parlar de drets humans, sinó si són capaços d’organitzar-se, relacionar-se i actuar com si aquests drets importessin de debò. I aquesta és una pregunta molt menys ornamental del que sembla. (n. de l'e., 2026)
Els museus sovint incorporen els drets humans com a tema expositiu. Aquesta guia planteja un canvi de fons: situar-los com a base del servei públic i com a criteri per orientar totes les decisions institucionals.
Fer festivals accessibles no és adaptar-los: és redissenyar-los sencers
Llegida amb una mica de distància, la guia deixa veure una tensió. Tot i la seva ambició, continua operant sobretot en l’àmbit de la discapacitat. Altres barreres: econòmiques, culturals o simbòliques, queden més desdibuixades. Això no invalida el document. Al contrari. El situa en un moment concret: aquell en què la cultura comença a entendre que l’accés no és un afegit, sinó una condició estructural, però encara no ha ampliat del tot el marc de què vol dir inclusió. (n. de l'e., 2026)
L’accessibilitat en festivals sovint es tracta com un conjunt de solucions puntuals. Aquesta guia proposa una altra cosa: pensar l’esdeveniment com una cadena completa on cada decisió pot facilitar o impedir la participació.