Article

Museu de la Pesca

L’any 2002 s’inaugurava al port de Palamós el Museu de la Pesca. Era la culminació d’un projecte que s’havia encarat feia més de deu anys, quan es va municipalitzar una col·lecció d’un antic museu, el Cau de la Costa Brava. Per primera vegada se li atribuïa a la pesca una dimensió cultural, més enllà de l’activitat econòmica fonamental que representa en els ports del nostre litoral.

Aquesta iniciativa, liderada per l’Ajuntament palamosí, responia a tres estímuls: per un costat, la constatació que els canvis viscuts en les darreres dècades han comportat la pèrdua de molts llocs de treball, han amenaçat el manteniment de la memòria d’una cultura mil·lenària i planteja la necessitat de reflexionar sobre la sobreexplotació dels recursos. Aquesta reflexió sobre els escenaris de futur i protegir els testimonis materials i immaterials del món pesquer es revelava ja com una necessitat de primer ordre.

L’aprovació i entrada en vigor de la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i sostenibilitat de l’administració local (LRSAL) el passat 31 de desembre ha introduït una nova ordenació  de les competències dels ens locals que afectarà, i de fet ja està afectant, a les activitats i serveis que fins ara venien prestant els ens locals. En aquest article analitzarem breument l’impacte que aquesta nova regulació té sobre les competències dels ajuntaments en matèria de cultura tant des de la perspectiva de l’statuo quo vigent com de la incidència que la nova regulació pugui tenir en un escenari futur. També seran objecte d’atenció les possibilitats que la pròpia normativa conté per poder fer una interpretació el més favorable possible al reconeixement als municipis d’un camp d’actuació propi i específic en matèria de gestió cultural. 

Helena Cruz | Sòcol

El planejament estratègic territorial és un instrument de gestió que les administracions locals començaren a utilitzar especialment a mitjans dels noranta per guiar el desenvolupament econòmic dels municipis i respondre als reptes que presentaven les ciutats a finals del segle XX. Si mirem de fer-ne un balanç, en alguns casos la redacció d’un pla estratègic ha representat l’ocasió per acordar amb la societat civil i especialment amb els agents econòmics un futur desitjable pel municipi. El disseny de futurs escenaris i objectius permet als participants esclarir quines són les prioritats pel municipi en qüestió, discernint quines són necessàries de les urgents.

Aquesta modesta contribució neix de l’experiència universitària. Algú podrà dir, doncs, que és una percepció de laboratori, allunyada dels coneixement real. Durant uns quants anys he estat responsable d’introduir el funcionament del món local als alumnes de gestió cultural de la UB. En aquest marc, un dels debats que realitzàvem partia de l’anàlisi d’experiències de planificació cultural.

Fa anys que no participo en processos de planificació cultural, així que aquesta contribució es basa en la imatge que m’he anat dibuixant a partir de les aportacions que realitzaven els alumnes en els debats a l’aula. Una imatge molt parcial, però que crec no estarà molt allunyada del que realment succeeix en els processos de planificació cultural en el territori.

Joaquim Rius Ulldemolins, Arturo Rodríguez Morató, Santi Martinez Illa | RIPS, Vol. 11, núm. 3, 2012, p. 173-203

Resumen  El sistema de la política cultural en Cataluña representa un caso complejo y singular. Complejo porque tres administraciones públicas desempeñan en él un papel central, por su relevancia presupuestaria, organizativa y sustantiva: Departamento de Cultura, Diputación de Barcelona y Ayuntamiento de Barcelona. Y un sistema singular porque representa un caso que no se ajusta a los modelos tradicionales de política cultural, ya que la Diputación ha desarrollado un sistema de cooperación cultural que va más allá de sus atribuciones

La tradicional responsabilitat de construir un edifici sòlid sobre les polítiques culturals reposa tant en els actors culturals com en l'administració pública. Avui potser cal anar una mica més lluny: en un context massa institucionalitzat, la responsabilitat reposa sobretot en els actors culturals i en la seva determinació de ser actors rellevants per a la societat. Entenc aquestes línies, sobretot, com a provocacions per accelerar uns debats urgents.

Efraín Foglia,  Lucía Lijtmaer 

Definición según Wikipedia: El Bicing es un servicio de alquiler de bicicletas públicas en la ciudad de Barcelona que se implantó en marzo de 2007, promovido por el Ayuntamiento y gestionado por la empresa Clear Channel.

El relato en torno a la prestación del servicio de alquiler de bicicletas promovido por el Ayuntamiento de Barcelona se ha instalado en los siguientes ejes: se trata de un servicio público, que mejora la calidad de vida de los ciudadanos, y que facilita la movilidad de los usuarios utilizando una tecnología verde y asequible para los bareloneses.

El modelo de institución cultural y artística que se configuró y creció en el Estado español desde finales de los 80 está en una profunda crisis. Por un lado, las instituciones se adhirieron a las lógicas del neoliberalismo vinculando su supervivencia y crecimiento  a la eficacia con que contribuían a la industria turística y a la promoción de la “marca ciudad” o la “marca país”. Sus programas y servicios se han hecho crecientemente dependientes del apoyo de las grandes corporaciones y del capital financiero que han estrechado cada vez más el cerco sobre sus programas y contenidos.