Interacció 2015

  
En aquest article no pretenem presentar una historia a partir d’una metodologia més o menys formal sinó expressar unes opinions sobre l’evolució de les polítiques culturals municipals a Catalunya en els darrers anys, des de l’establiment de la democràcia, per a la trobada Interacció 2015 organitzada per la Diputació de Barcelona.

Establir unes etapes o fases d’un procés social o polític requereix definir uns paràmetres o indicadors d’anàlisi per a la interpretació i acceptar que existeix la possibilitat d’altres formes d’explicar els fets.

  
Anna Subirats i Oriol Barba

En els últims anys,  Catalunya i en concret Barcelona ha viscut l'expansió de grups de consum, bancs del temps, horts urbans, centres de gestió comunitària, cooperatives de treball, grups de criança compartida, etc. Aquests espais s’han definit de diferents maneres: comuns urbans[1], espais d’innovació social[2] i propostes d’economia social i solidària[3].

  
  
Què és allò que mou a crear una obra artística? Qui determina que algú persona és un creador? Com conviu el creador amb la mercantilització de la seva obra? Quin és el paper de la creació dins de la gestió cultural? Quan s'intenta indagar dins de la dicotomia creador-gestor cultural les preguntes no paren de brollar, especialment si s'intenta posar el focus sobre la creació, la seva materialització i el seu paper dins de l'àmbit cultural: irremeiablement un s'acaba qüestionant qui és i què fa un creador, qui és i què fa un gestor i que aporten ambdues figures a la societat.

  
Aquest article forma part del debat panoràmic sobre l'evolució de les polítiques culturals locals des de la recuperació democràtica. El títol és revelador: la metàfora de la "crisi dels quaranta" suggereix un sistema que arriba a la maduresa i necessita revisar els seus fonaments.

El text planteja una pregunta que encara ressona avui: les polítiques culturals locals es troben davant una crisi conjuntural o davant l'esgotament d'un cicle històric? Més que un balanç quantitatiu, és una reflexió sobre els límits i les possibilitats d'un model construït durant les dècades posteriors a la transició. (n. de l'e., 2026) 
  
  

  
Octubre de 1913. Henry Ford obre la primera cadena de muntatge a Detroit (EUA). Immediatament, es posa de relleu el que de manera gairebé unànime va ser reconegut com un signe del progrés: no pas la velocitat que permeten, sinó que els automòbils deixen de ser un objecte de luxe. I és que, amb aquesta nova forma de producció, es redueix el temps de fabricació, els costos i, evidentment, el preu. L’any 1908, Ford ha tret 18.000 unitats. Però el 1914, quan esclata la guerra, ja són 300.000. Acaba de començar el capitalisme fordista i, amb ell, la seva característica expansió del mercat i, al mateix temps, de manera simultània, amb la intervenció d’altres factors, la cultura de masses.

  
  
L’artista multimèdia nord-americà Randall Packer va ser pioner en representar la fusió de l’espai físic (primer espai) amb el virtual (segon espai), en un mateix lloc que pot ser habitat en xarxa per usuaris remots, simultàniament o de forma asíncrona. En aquesta nova dimensió se l’anomena el tercer espai. El concepte d'hibridació dels espais físics i virtuals, es dóna a partir que els participants en el tercer espai, estan essencialment en espais físics remots, i fa referència a una dimensió social etèria, tecnològica i connectada: la comunitat compartida.

  
Intel·ligència col·lectiva, aquest és un lema que em va impactar per la profunditat del seu contingut i les variables que s’hi poden aplicar. Es tracta de l’eslògan de La Colaboradora, un entorn físic P2P que combina la filosofia de les xarxes d’intercanvi, entre iguals, amb el contacte humà. Una comunitat col·laborativa que treballa en els seus projectes empresarials, socials o creatius i com a únic requisit de pagament s’estableix l’intercanvi d’idees, serveis i coneixement.

  
En aquestes alçades no es cap sorpresa afirmar que Internet ha sigut la clau que ens ha obert la porta al s. XXI. Una clau que ha trastocat quasi tots els estrats de la nostra societat, no només en l’àmbit comunicatiu, sinó també productiu o organitzatiu, entre d’altres... Ens veiem resignificant cada dia paraules com política, oci, relacions, intimitat, amistat , llibertat, afecte... i ho  fem amb una velocitat i capacitat d’acceptació insòlita a la història de l’ésser humà.