En els darrers anys, els drets culturals han passat de ser un marc reivindicatiu a convertir-se en un llenguatge assumit per moltes polítiques públiques. Aquest text se situa en aquest punt de pas i planteja una exigència clara: no n’hi ha prou amb reconèixer-los, cal traduir-los en capacitats reals per a la ciutadania. La seva aportació és precisament aquesta, desplaçar el debat del què al com. Rellegir-lo avui permet posar a prova fins a quin punt aquest gir s’ha consolidat o continua operant, en part, com a horitzó pendent. (n. de l'e., 2026)
Vivim un intens període de transformació i incertesa. Aquesta afirmació era vàlida abans de la pandèmia, i ara, quan afrontem l’impacte de la crisi i busquem respostes als enormes reptes de futur, es constata encara més en el si de les polítiques a escala local i regional, i en les agendes internacionals.
Les joves prenen la paraula. Les escoltem?
El binomi joves i cultura sovint és difícil de combinar i això porta a llegir a les persones joves com a aquell sector de la societat estrany, sempre difícil de que accedeixi a participar de la cultura, com si visquessin a un món paral·lel. Existeixen polítiques específiques per la gent jove, programes adreçats específicament a aquest públic, accions determinades enfocades a atraure les joves masses i, tot i així, segueix sent un sector absent a múltiples equipaments culturals.