Políticas culturales: ¿qué medimos? ¿cómo evaluamos?

L’Observatorio de Políticas Culturales (OPC) de Xile presenta aquesta publicació on catorze investigadors, autoritats del sector i especialistes de Xile, França i Gran Bretanya responen a preguntes com: Què significa mesurar la cultura?, És possible avaluar l’impacte de projectes de creació artística?, Què sabem sobre el sector cultural?, Sota quins judicis de valor es defineixen els criteris de mediació? o Quins reptes presenta la creació d’indicadors culturals? El llibre aborda, entre altres qüestions, els problemes que susciten les enquestes de medició del consum cultural, el desenvolupament de les polítiques públiques o la participació de la ciutadania en la cultura. Els textos inclosos són producte del procés iniciat en el Seminari de Políticas Culturales que, sota el mateix títol que el llibre, va organitzar l’OPC el 2011 a Santiago de Xile.

Tots els textos de «Políticas culturales: ¿qué medimos? ¿cómo evaluamos? [2]» resulten de gran interès però destaquem el primer, elaborat per Jean-Pierre Saez on proposa una definició base d’observació cultural i assenyala quins són els reptes als quals n’ha de fer front en aquests moments. Segons el director de l’Observatori de la Cultura de Grenoble fins 2002 i actual director en cap de la revista l’«Observatoire», “La observación cultural regional consiste en producir y capitalizar la información, así como en el análisis concerniente a las evoluciones mayores del sector cultural, principalmente a escala local”. Saez assenyala que les dades han de ser fiables i científiques; alerta que no sempre és fàcil transformar-les en xifres. A més, en moltes ocasions les xifres no són comparables entre territoris i països ja que sovint no es fonamenten sobre les mateixes bases, fins i tot quan les nomenclatures de classificació són idèntiques, i afegeix que la seva comparació depèn de la regularitat i del seu caràcter concomitant.

Saez alerta que les xifres només ofereixen una visió parcial de la realitat i poques vegades deixen entreveure la seva part més profunda, i es pregunta Com es pot traduir la complexitat dels efectes de l’acció artística sobre els habitants d’un territori i sobre el seu medi ambient?, Com aprendre el diàleg dels imaginaris que estan en joc en tota relació entre art i cultura, Com els indicadors, fins i tot aquells considerats com a qualitatius, poden donar compte, amb precisió, del que implica ‘compartir una experiència sensible’? Finalment, l’autor assenyala els quatre desafiaments als quals ha de fer front la dinàmica de la observació cultural en aquests moments:

• El repte del coneixement. El desenvolupament del sector cultural ha estat molt ràpid en les últimes dècades i cal, de manera urgent, un ‘full de ruta’ per establir una diagnosi de la realitat del sector i poder comprendre i anticipar-ne la seva evolució.

• El repte de compartir i debatre. Cal que els treballs d’observació no siguin fiscalitzats per polítics i experts. L’observació s’ha de concebre com un desafiament democràtic, tots els actors que hi intervenen han de vetllar perquè aquesta pràctica no es transformi en una eina tècnica i burocràtica alimentada i interpretada en cercles tancats.

• El repte de posar en perspectiva els coneixements sobre la cultura. Aquests coneixements s’han de posar en perspectiva i s’han de relacionar amb altres sectors i territoris per comprendre millor les interaccions que s’hi produeixen.

• El repte de la transformació i la metabolització. Segons Saez, aquest últim és, sens dubte, el desafiament més difícil de concretar en una estratègia d’observació. Així mateix, afirma que els treballs d’observació han d’evolucionar cap a la provisió d’eines i coneixements per a millorar l’acció. L’autor recorda que sense coneixement l’acció seria cega i que el coneixement és molt més que informació i observació.

Podeu consultar aquest llibre al Centre d’Informació i Documentació [3]

Inicia sessió [4] o registra’t [5] per enviar comentaris i/o votar