La gestión de la ópera. Un estudio comparativo a nivel internacional

Òpera XXI,  l’Associación de Teatros, Festivales i Temporadas Estables de Ópera en España [2], és la responsable d’aquesta edició en castellà de l’estudi «La gestión de la opera» sobre la gestióde  companyies i teatres d’òpera a Europa i Estats Units, elaborat per Philippe Agid i Jean Claude Tarondeau i editat el 2010 en anglès i posteriorment en francès. Els autors, experts internacionals en la matèria, expliquen els models nord-americà i europeu – amb Alemanya com a referència – i desmunten algunes idees preconcebudes, errònies i molt esteses a casa nostra sobre els models de finançament en aquests països. Aquesta edició inclou un estudi específic sobre el panorama operístic a l’Estat espanyol, encarregat per Òpera XXI a Philippe Agid.

Els autors analitzen les qüestions culturals, administratives i financeres que afecten als teatres i companyies d`òpera; comparen els mètodes de gestió europeu i americà i remarquen les seves debilitats i fortaleses. Al llarg de nou capítols s’hi analitzen temes relatius a la programació, la producció tècnica i artística, els públics i la difusió, el finançament, la direcció, l’organització, la gestió, així com també les tensions i crisis recents i les opcions estratègiques i perspectives.

El dècim capítol inclou l’estudi específic del cas espanyol. Segons el seu autor, Philippe Agid, la crisi econòmica i financera i la política de retallades pressupostàries aplicada pels governs espanyols i autonòmics afecta amb duresa l’estructura operística. Agid assenyala alguns dels seus trets característics:  
 

• Una forta concentració de l’activitat operística a Madrid i Barcelona, que acullen més d’un 50% del total de representacions a tot l’estat (1.720 el 2009).

• La programació és semblant a la de la resta de països europeus i Estats Units. Els títols populars suposen el 50% de les representacions. Les coproduccions i produccions llogades són també un element important de la programació i tenen una dimensió nacional i internacional.

• El públic és un factor estratègic clau que explica la existència mateixa dels teatres espanyols, com passa al model americà. Les donacions privades han augmentat i, segons l’autor, encara ho farien més si la legislació fiscal fos més atractiva. La taquilla representa el 30% d’ingressos, un 10% més elevada que la mitjana europea.

• Com a tots els països, es fan activitats dirigides al públic joves i infantil, i els teatres amb major pressupost tracten d’arribar a un públic més ampli mitjançant l’ús de tecnologies i produccions audiovisuals.

• A excepció del Gran Teatre del Liceu, a Espanya cap companyia ni teatre té orquestra ni cor en nòmina.

• Cap teatre a l’estat espanyol programa només produccions i representacions d’òpera. Inclouen també ballets, concerts, recitals i sarsueles.

• El gran aforament de la majoria de teatres és un factor clau del seu èxit.

A la presentació de l’estudi, el mateix autor es va mostrar alarmat pel deteriorament de la situació espanyola a principis de 2012, quan va començar la seva anàlisi i la situació actual, marcada per la reducció d’ajudes públiques, retallades salarials, reducció de plantilles i disminució del nombre de representacions. Com a punts forts del sistema, però, va enumerar la professionalitat dels equips de gestió, tècnics i artístics, la fidelitat dels públics tradicionals i l’interès dels més joves, i l’existència d’una forta tradició musical.
 

Podeu consultar aquest llibre al Centre d'Informació i Documentació [3].
 

Inicieu sessió [5] o registreu-vos [6] per enviar comentaris