Quan la política cultural vol ser model (i això obliga a sostenir-la)

  
El Pla d’acció cultural d’Esparreguera no es limita a ordenar el que ja existeix. Intenta construir un model cultural propi. La qüestió no és menor: definir un model implica assumir què es vol sostenir, amb quins recursos i amb quina capacitat real d’implementació.
  

El Pla d’acció cultural d’Esparreguera s’inscriu en una altra escala i amb una altra ambició que el del Collsacabra [2]. Aquí no hi ha un problema de viabilitat demogràfica, sinó de definició estratègica. El document no parteix d’una manca, sinó d’un moment d’expansió i reorganització: increment de pressupost, reforç de l’estructura municipal i creació de nous dispositius de governança com el Comissionat de Cultura.

Aquesta és la primera clau. El pla no només ordena, vol instituir un model cultural propi amb horitzó 2035. Això desplaça la lectura. Ja no es tracta de millorar serveis o ajustar programacions, sinó de definir una posició cultural de ciutat. El llenguatge és explícit: es parla de transformació, de projecció i de rol municipal en la garantia de l’accés i de l’exercici de l’art.

Ara bé, aquesta ambició té una condició clara que el mateix document formula: l’alineament entre voluntat política, capacitat efectiva i planificació. Aquesta tríada és central. I també és fràgil. Perquè el pla reconeix indirectament una tensió que travessa moltes polítiques culturals municipals: la capacitat no sempre creix al mateix ritme que l’ambició.

El diagnòstic és ampli i metodològicament ordenat. Analitza el sistema cultural des de tots els seus components: equipaments, associacionisme, sector professional, programació, comunicació i participació. Aquesta mirada sistèmica és un dels punts forts del document. Permet entendre la cultura no com un conjunt d’activitats, sinó com una estructura amb interdependències.

També és rellevant la incorporació explícita de la demanda cultural, tot i la limitació de dades. Aquí apareix una qüestió que el pla apunta però no resol del tot: la desigualtat en la participació cultural. Factors com l’edat, la renda o l’origen condicionen l’accés, i el mateix document reconeix que hi ha segments de població que no participen en igualtat de condicions. La cultura és presentada com a dret, però això obliga a intervenir sobre aquestes desigualtats, no només a ampliar l’oferta.

Els valors del pla: sostenibilitat, proximitat, coordinació i drets culturals, reforcen aquesta orientació. Són coherents amb el marc contemporani de polítiques culturals. El risc, però, no és conceptual, sinó operatiu. Quan aquests valors es tradueixen en accions, exigeixen una capacitat de coordinació interdepartamental, de treball en xarxa i de continuïtat en el temps que no sempre és fàcil de sostenir.

Hi ha un altre element significatiu. El pla mostra com la cultura ha anat guanyant centralitat dins l’Ajuntament i com altres àrees la mobilitzen per assolir els seus propis objectius. Això confirma el seu potencial transversal, però també introdueix pressió sobre els recursos culturals. La cultura esdevé instrument útil per a moltes polítiques, i això pot tensionar la seva pròpia autonomia.

En termes d’infraestructura, el document descriu un ecosistema amb equipaments rellevants, alguns de gran escala i fins i tot de titularitat privada, com els teatres. Aquesta combinació genera oportunitats, però també dependències. La política cultural municipal no controla tot el sistema que pretén ordenar.

Finalment, el pla aposta per mecanismes de seguiment i avaluació, amb plans anuals i sistemes de control . Aquesta és una peça clau que sovint queda enunciada i poc desplegada en altres documents. Aquí, almenys, es formula com a part estructural del model.

Llegit en conjunt, el Pla d’Esparreguera posa sobre la taula una qüestió que sovint queda implícita: quan un ajuntament defineix un model cultural, es compromet a sostenir-lo. I això no depèn només de la qualitat del document, sinó de la capacitat institucional de mantenir-lo en el temps.

Plans d'acció cultural

Esparreguera, 2025  [3]