Distribuir recursos no sempre construeix equitat

  
Hi ha una idea que acostuma a passar desapercebuda quan parlem de polítiques culturals.

Els recursos circulen.

Les capacitats s'acumulen.

La diferència sembla subtil. En realitat, ajuda a entendre per què les desigualtats territorials poden persistir fins i tot quan augmenten els recursos disponibles i es reforcen les polítiques de cohesió.

Els recursos es poden redistribuir.

Les capacitats no.

No perquè siguin immòbils, sinó perquè no són un recurs més. Són el resultat d'una història.

L’Informe anual sobre l'estat de la cultura i de les arts 2025 del CoNCA torna a situar la cohesió i l'equitat territorial entre els grans reptes del sistema cultural català. És una preocupació compartida i necessària. També ho és la resposta habitual: reforçar la redistribució dels recursos i ampliar les oportunitats dels territoris que parteixen de situacions més fràgils.

La pregunta és si això, per si sol, és suficient.

Perquè dos territoris poden rebre suports semblants i obtenir resultats molt diferents. Poden participar en els mateixos programes, accedir a convocatòries similars o disposar d'equipaments comparables sense generar les mateixes oportunitats culturals per a la ciutadania.

La diferència no sempre està en allò que arriba als territoris.

Sovint està en la seva capacitat d'actuar a partir del que arriba.

Aquest canvi de perspectiva és rellevant. Durant molt de temps hem interpretat les desigualtats territorials principalment com un problema de distribució de recursos. Potser també hauríem de començar a interpretar-les com una qüestió de la capacitat d'acció dels territoris.

Però les capacitats no s'activen.

Es construeixen.

Hi ha coses que una política pública pot decidir en un pressupost.

N'hi ha d'altres que només pot construir amb el pas dels anys.

Una convocatòria pot finançar un projecte.

No pot crear de cop una xarxa de cooperació.

Un ajut pot reforçar un equip.

No pot substituir l'experiència acumulada.

Un programa pot arribar a un territori.

No garanteix que aquell territori disposi de les relacions, el coneixement institucional o la continuïtat necessaris per convertir-lo en una política duradora.

Les capacitats no apareixen quan les necessitem.

Són el resultat de decisions sostingudes, d'aprenentatges acumulats, de relacions que han tingut temps de consolidar-se i d'institucions que han pogut construir continuïtat.

Per això els recursos circulen.

Les capacitats s'acumulen.

Potser aquesta és una de les claus per entendre per què les desigualtats territorials persisteixen.

No perquè redistribuir recursos sigui insuficient.

Sinó perquè redistribuir recursos i construir capacitats responen a lògiques diferents.

Això també modifica la manera d'avaluar les polítiques culturals.

Potser el seu impacte no s'hauria de mesurar només pel que aconsegueixen mentre existeixen, sinó també pel que fan possible després.

No n'hi ha prou amb preguntar-se quants recursos han mobilitzat, quantes activitats han generat o quants participants han implicat.

També convé preguntar-se què deixen quan s'acaben.

Deixen equips més preparats?

Relacions de cooperació més sòlides?

Més coneixement compartit?

Territoris més capaços d'impulsar nous projectes sense dependre sempre d'un impuls extern?

Potser aquí hi ha una de les preguntes més decisives per als pròxims anys.

No només com fem arribar més recursos als territoris.

Sinó com fem que aquests recursos contribueixin a deixar territoris més capaços d'actuar.

Perquè una política cultural no només genera activitats, serveis o equipaments.

També contribueix a deixar territoris amb més capacitat d'acció, o no.
  
  
  

▌ Aquest article tanca la sèrie "Llegir l'informe del CoNCA 2025". Podeu consultar els tres articles des de la capçalera [2] de la sèrie