Quan la política cultural comença per dins

  
El Pla d’acció cultural de Pallejà fixa un objectiu clar: situar la cultura al centre del desenvolupament municipal. La lectura política no està en aquesta declaració, sinó en el fet que el mateix pla evidencia que, abans d’expandir l’acció cultural, cal enfortir l’estructura que l’ha de sostenir.
  

El Pla d’acció cultural de Pallejà parteix d’una formulació reconeixible en molts documents contemporanis: la cultura com a dret, com a eina de cohesió i com a element central del desenvolupament local. Aquesta és la seva declaració d’entrada. Però el que el fa interessant no és aquesta afirmació, sinó el que apareix quan s’analitza la diagnosi.

Pallejà és un municipi metropolità amb una forta dinàmica de mobilitat externa i una identitat tensionada per processos de creixement ràpid. El mateix document descriu una realitat de “ciutat dormitori”, amb una població que manté vincles laborals i quotidians fora del municipi. Aquesta condició no és menor. Defineix el terreny sobre el qual la política cultural ha d’operar.

La cultura apareix aquí com una eina per construir arrelament i cohesió. No com a oferta, sinó com a infraestructura relacional. Aquesta és una primera operació del pla: desplaçar la cultura cap a la funció de vincle en un municipi amb baixa densitat relacional interna.

Ara bé, el punt més rellevant del document no és aquest. És la lectura que fa de la pròpia estructura municipal.

El pla és explícit: l’Ajuntament és el principal agent cultural i concentra la major part de la capacitat d’acció. Això no és excepcional. El que sí que ho és és el nivell de dependència que això genera. La política cultural no es desplega en un ecosistema equilibrat, sinó en un sistema fortament centralitzat.

A aquesta centralitat s’hi afegeix una estructura tècnica limitada. El servei de cultura es basa essencialment en un únic referent tècnic, amb suport administratiu compartit i recursos humans ajustats. Aquesta dada, que podria semblar operativa, és en realitat estructural. Determina què es pot fer i què no.

El mateix document apunta altres fragilitats. Canvis en els equips, dificultats de coordinació interna i una estructura organitzativa que obliga a compartir recursos amb altres àrees. La transversalitat, en aquest context, no és una estratègia consolidada. És una necessitat amb límits.

També el pressupost aporta una clau important. Tot i l’increment dels darrers anys, la despesa cultural per habitant es manté per sota de la mitjana de municipis similars. Això introdueix una tensió clara entre voluntat política i capacitat real.

En aquest context, no és casual que el primer eix estratègic del pla sigui l’enfortiment de l’organització municipal en cultura. Aquest és el nucli del document. Abans de parlar de públics, programació o drets culturals, el pla situa la necessitat de consolidar estructura, recursos i coordinació interna.

Aquesta decisió és significativa. Inverteix l’ordre habitual de molts plans, que comencen per l’oferta i acaben en la governança. Aquí passa el contrari: sense estructura, no hi ha política cultural sostenible.

Al mateix temps, el pla també posa el focus en la relació amb el teixit associatiu, que apareix com a actor clau però també com a sistema que requereix suport, relleu generacional i dinamització. La corresponsabilitat és present en el discurs, però depèn d’una administració que encara està en procés de consolidar la seva pròpia capacitat.

Llegit en conjunt, el Pla de Pallejà no és un document d’expansió cultural. És un document de base. No busca tant redefinir la política cultural com fer-la possible en condicions més estables.

I això obre una pregunta que travessa molts municipis metropolitans: abans de pensar què ha de fer la cultura, cal assegurar qui i com la pot sostenir.
  

Plans d'acció cultural

Pallejà, 2025  [2]