Drets culturals: del reconeixement a la dimensió cultural de tots els drets humans

El diàleg del 27 de setembre de 2025 entre Patrice Meyer-Bisch i Laurence Cuny a l’Àgora cívica [2] ens ofereix l’oportunitat de tornar a mirar la Declaració de Friburg i d’actualitzar-ne la vigència. Després de més de quinze anys, el debat ja no se centra només en els drets culturals com a categoria autònoma, sinó en la dimensió cultural que travessa tots els drets humans. Aquesta és la clau de la nova etapa que es desplega i que convida també el món local a pensar-s’hi dins.
  
  

Un sol parlant enmig de l’amfiteatre: imatge del dret a expressar-se i a ser escoltat en l’espai comú 
  
   

Quan la Declaració de Friburg es va aprovar el 2007, molts la van veure com un pas arriscat. Posar la cultura dins del llenguatge dels drets humans semblava obrir la porta al relativisme, a la fragmentació. Però amb el temps, Meyer-Bisch mostra que ha passat just el contrari: l’exercici dels drets culturals ha reforçat la idea d’universalitat, interdependència i indivisibilitat. L’universal, diu, no és una abstracció neutra, sinó quelcom que es construeix a partir de la diversitat de situacions i experiències.
  

Aquest és el punt central: la cultura no és només un dret més, sinó la dimensió que travessa tots els drets humans. El dret al treball, al habitatge, a la salut o a l’expressió contenen un “sentit cultural” que n’assegura la dignitat i la plenitud. Treballar no és només tenir un salari, sinó desenvolupar capacitats i aportar sentit; habitar no és només disposar d’un sostre, sinó establir vincles amb un lloc i amb els altres. “Tot és interrelacionat, però no tot està confós”, diu Meyer-Bisch: la fecunditat es troba a les fronteres, allà on els drets es connecten i es tensionen.
  

Aquesta mirada cultural obliga a “complicar l’universal”, en paraules de la filòsofa Barbara Cassin  (Meyer-Bisch, 2024, p 31). No és relativitzar-lo, sinó dotar-lo de carn i ossos a partir de les diversitats. Per això els drets culturals no són perifèrics, sinó centrals: aporten la clau per entendre la dimensió vital i relacional de qualsevol dret humà.
  

Els exemples concrets que proposa Meyer-Bisch ho il·lustren amb força. El dret al treball, plantejat com a “dret a treballar de la millor manera possible”, qüestiona visions reduccionistes que el limiten a l’ocupació assalariada o a les condicions laborals bàsiques. El mateix amb el dret a l’habitatge, entès com a “dret a habitar de la millor manera possible”: no només un sostre digne, sinó una experiència cultural de vincles, identitat i hospitalitat. En ambdós casos, l’element cultural deixa de ser ornamental i esdevé estructural.
  

Així, parlar de drets culturals avui és parlar de la necessitat de reconstruir permanentment l’universal en situació. El repte no és imposar una universalitat buida, sinó inventar-la de nou a partir de les experiències diverses, de les pràctiques i dels obstacles reals. Aquesta és la manera com els drets humans poden mantenir la seva legitimitat i eficàcia.
  

El diàleg [3] a l’Àgora amb Meyer-Bisch i Cuny ens situa davant una pregunta interpel·ladora: fins a quin punt som capaços d’incorporar el “sentit cultural” a la nostra manera d’entendre els drets? No es tracta de fer operatius immediats, sinó de reconèixer que la dimensió cultural és la clau per interpretar i viure qualsevol dret humà. Un marc que, per als municipis, obre la porta a pensar la cultura no com un sector més, sinó com una perspectiva indispensable per donar cos i sentit a les polítiques públiques i a la vida col·lectiva.
  
  

Referències

Meyer-Bisch, P. (2024). Leçons apprises avec le déploiement des droits culturels. Nectart, 2024/3(20), 28-37. https://doi.org/10.3917/nect.020.0028 [4]

Podeu sol·licitar-ne una còpia al Centre d’Informació i Documentació [5] (CIDOC) a través del correu electrònic cidoc@diba.cat [6] ó el Servei de consulta bibliogràfica en línia [7].

 __________________________________________________________________________________________________________