Governar la cultura sense confondre rols

  
Les relacions entre responsables polítics i equips tècnics formen part d’aquells debats permanents de la gestió cultural que gairebé mai acaben de resoldre’s. L’article de Mikel Etxebarría Exeita, publicat a Periférica Internacional el 2023, aborda aquesta qüestió des d’una perspectiva poc habitual: no des de la teoria abstracta de la governança cultural, sinó des de l’experiència acumulada dins l’administració pública.
  

El text parteix d’una constatació que molts professionals culturals reconeixeran immediatament: en cultura, les fronteres entre decisió política i gestió tècnica sovint són difuses. Aquesta ambivalència és especialment visible en l’àmbit municipal, on la proximitat entre regidors i gestors culturals converteix la relació quotidiana en un espai constant de negociació, tensions i equilibris.

Etxebarría defensa que la capacitat de mediació és una competència central de la gestió cultural. El gestor cultural no treballa només amb artistes o públics. També ha de relacionar-se amb responsables polítics, equips administratius, patrocinadors, institucions i mitjans de comunicació. Aquesta posició intermèdia obliga a desenvolupar habilitats de traducció, negociació i construcció de consensos que sovint queden invisibilitzades dins les estructures administratives.

L’article resulta especialment interessant perquè evita idealitzar qualsevol dels dos rols. L’autor identifica males pràctiques tant entre els gestors culturals com entre els responsables polítics. D’una banda, critica els tècnics que converteixen la institució en un projecte personal o que utilitzen la complexitat administrativa com a forma de control. De l’altra, assenyala la tendència d’alguns càrrecs polítics a menystenir el coneixement professional i a intervenir en aspectes operatius sota la idea que “de cultura tothom en sap”.

Un dels punts més rellevants del text és la diferència temporal que estableix entre política i gestió. Els equips tècnics treballen amb horitzons llargs, processos graduals i polítiques que necessiten continuïtat. Els responsables polítics, en canvi, operen sota el ritme curt de la legislatura i la necessitat de mostrar resultats visibles. Aquesta tensió temporal travessa moltes polítiques culturals locals i ajuda a entendre per què alguns projectes queden interromputs o es reformulen constantment.

El text també introdueix dues alertes. La primera és el que anomena “adanisme”: la temptació d’alguns governs entrants de començar sempre des de zero, ignorant trajectòries institucionals prèvies. La segona és la proliferació de processos participatius superficials que generen expectatives sense capacitat real d’incidència. En tots dos casos, Etxebarría defensa la necessitat de reforçar la professionalitat tècnica i el valor del coneixement acumulat dins les institucions culturals.

L’article funciona menys com una guia tancada que com una invitació a pensar millor les condicions de governança de la cultura pública. No planteja una separació rígida entre política i tècnica. Recorda, més aviat, que la qualitat de les polítiques culturals depèn també de la capacitat de construir relacions institucionals clares, sostenibles i basades en el reconeixement mutu.
  

Referència 

Etxebarría Exeita, M. (2023). Las relaciones entre los gestores culturales y los políticos: notas a un debate inconcluso o un problema por resolver. Periférica Internacional. Revista para el análisis de la Cultura y el Territorio, (24), 215–221. https://doi.org/10.25267/Periferica.2023.i24.19 [2]