Pensar la política cultural des de l’actualitat

  
Entre 2009 i 2018, Eduard Miralles va convertir les editorials de Cyberkaris, el butlletí de la Fundació Interarts, en un espai breu d’interpretació de la política cultural. El recull aplega els textos que va signar des del número 77 fins al 181 i permet llegir-los com alguna cosa més que comentaris vinculats a l’actualitat: formen un pensament sostingut sobre la cultura, les institucions i la ciutadania.

La singularitat de les editorials és la seva manera d’entrar en els grans debats a partir d’un fet concret. Unes eleccions europees serveixen per preguntar-se quin lloc ocupa realment la cultura en el projecte polític europeu; un musical africà estrenat a Edimburg obre una reflexió sobre els «colonialismes conceptuals» presents en la cooperació cultural; els debats sobre el PIB porten Miralles a qüestionar els instruments amb què es mesura el valor de la cultura; la crisi del Palau de la Música permet interrogar les relacions entre Estat, societat civil i ciutadania cultural.

Aquesta successió de qüestions dibuixa una concepció de la política cultural que desborda progressivament la política sectorial. Miralles parla de cooperació i desenvolupament, diversitat, Europa, economia, equipaments, sostenibilitat, societat civil o participació. El fil que els connecta és la pregunta per la responsabilitat pública davant la cultura. En un dels plantejaments més nítids del recull, defensa que les polítiques culturals necessiten identificar una seqüència formada per drets ciutadans, responsabilitats institucionals i serveis públics.
  

Pensar la cultura com a política pública significa relacionar drets ciutadans, responsabilitats institucionals i serveis culturals.
  

Aquesta perspectiva explica també la insistència en la ciutadania cultural. Miralles qüestiona una societat civil cultural identificada gairebé exclusivament amb creadors, gestors i organitzacions professionals i reclama espais de representació per als practicants, afeccionats i ciutadans. L’Estat i la societat organitzada no haurien de funcionar com dues esferes que eviten interferir-se, sinó construir formes de corresponsabilitat.

El recull mostra igualment una tensió que travessa les polítiques culturals del període: mentre creix el discurs sobre el valor econòmic de la cultura i les indústries creatives, el reconeixement efectiu dels drets culturals i la definició de serveis públics culturals avancen molt més lentament. Miralles adverteix que, si la cultura deixa de pensar-se com un dret i un servei públic, corre el risc de quedar reduïda a bé de consum i convertir les diferències culturals en desigualtats.

Cyberkaris conserva interès perquè moltes de les preguntes que formula continuen obertes. El recull també està fortament lligat a l’agenda institucional i conceptual de la seva dècada, especialment als discursos sobre desenvolupament, cooperació, cohesió social i indústries creatives. La seva vigència rau menys en les respostes concretes que en una operació intel·lectual recurrent: negar-se a donar per descomptat el vocabulari amb què les polítiques culturals justifiquen la seva acció. Aquesta disposició crítica permet llegir les editorials com el registre d’una etapa de les polítiques culturals i, alhora, com una invitació a continuar revisant-ne els fonaments.
  

Referència

Miralles, E. (2009–2018). Cyberkaris. Editorial. Fundació Interarts. [Recull elaborat per Interarts].

Consultar el document complet [2]