El centre d’art com a espai de fricció

  
En un moment en què molts equipaments culturals tendeixen a justificar-se per la capacitat d’atraure públics, generar impacte o alimentar l’economia urbana, la conversa amb Íngrid Guardiola introdueix una altra pregunta: què passa si un centre d’art decideix prioritzar el pensament, el conflicte conceptual i la construcció de discurs sense renunciar a la seva funció pública? L’entrevista publicada a Revista de Girona és interessant perquè no presenta el Bòlit com un contenidor d’exposicions, sinó com un espai de mediació entre art, territori, educació, ecologia i transformacions contemporànies.
  

Guardiola descriu amb molta claredat una tensió que travessa avui bona part dels equipaments culturals: la distància entre el projecte intel·lectual i les estructures administratives que el sostenen. Explica que imaginava una direcció més vinculada a la creació i que s’ha trobat absorbida per la gestió tècnica i burocràtica. Aquesta constatació no és anecdòtica. Forma part d’un desplaçament més ampli que afecta moltes institucions culturals: el pas d’espais dirigits des de visions culturals fortes a estructures cada vegada més funcionalitzades.

Però el text no queda atrapat en la queixa. Guardiola defensa una manera concreta d’entendre el centre d’art. No vol exposicions il·lustratives ni dispositius morals que dictin al visitant què ha de pensar. El repte, diu, és treballar conceptes complexos sense simplificar-los ni convertir-los en missatges unívocs. D’aquí venen projectes sobre narcocapitalisme, petromasculinitats o pobresa energètica, pensats no com a consignes, sinó com a formes d’obrir contradiccions.

Aquesta mirada també transforma la idea de mediació. El Bòlit apareix al text com una infraestructura relacional que treballa amb escoles, col·lectius neurodiversos, comunitats sordes, artistes residents o entitats ambientals. La mediació aquí no és una activitat complementària destinada a ampliar públics. És una manera de produir sentit públic des de l’art.

Un dels punts més interessants de l’entrevista és la crítica als indicadors quantitatius com a principal eina de valoració cultural. Guardiola explica que els grans fluxos de visitants poden distorsionar completament la lectura del treball real d’un centre d’art. La pregunta implícita és important: què passa quan les institucions culturals es veuen obligades a justificar-se amb mètriques que expliquen molt poc sobre la intensitat, la transformació o la qualitat de les relacions que generen?

També hi apareix una preocupació territorial molt clara. Girona és descrita com una ciutat progressivament tensionada pel turisme, la folklorització i la pèrdua d’autenticitat urbana. En aquest context, el Bòlit intenta construir un altre tipus d’arrelament: menys orientat al consum cultural ràpid i més vinculat al diàleg, a l’ecosistema local i a formes lentes de producció cultural.

Aquesta entrevista funciona gairebé com una reflexió sobre els límits i les possibilitats dels centres d’art contemporani de proximitat. No des de l’escala monumental, sinó des de la fragilitat estructural, les aliances, la recerca i la necessitat constant de sostenir discurs sense perdre connexió pública.
  

L’entrevista situa el centre d’art com un espai de pensament, mediació i experimentació cultural vinculat al territori i a les transformacions contemporànies.
  
  

Referència 

Masanés, C. (2022). Íngrid Guardiola: directora del Bòlit. Revista de Girona, 334, 12–18.

https://raco.cat/index.php/RevistaGirona/article/view/404110 [2]