De la resposta a la crisi a la capacitat de transformar

  
La pandèmia va mostrar que les polítiques culturals podien mobilitzar ajuts d’emergència i, alhora, que disposaven de poca preparació per afrontar canvis de gran abast. En aquest document, Sylvia Amann proposa passar de la reacció a una política capaç d’anticipar transformacions. La pregunta que deixa oberta per a l’acció cultural local és concreta: quines condicions institucionals permeten col·laborar amb altres àmbits sense reduir la cultura a un recurs al seu servei?

Per a Amann, les pressions sobre la democràcia, la transformació digital, la crisi ambiental i els canvis demogràfics i geopolítics tenen totes una dimensió cultural. També afecten directament els sectors culturals i creatius. D’aquí deriva la seva tesi: cal incorporar la cultura a les polítiques de transformació des del moment en què es defineixen els problemes i les decisions.

El document ordena aquesta proposta en vuit criteris. Les polítiques han de basar-se en coneixement, entendre els sistemes d’actors, explicitar els valors que les orienten i construir col·laboracions. També han d’actuar amb urgència, considerar els comportaments de les persones, respondre a les particularitats de cada territori i sostenir una mirada de mitjà i llarg termini. Amann trasllada aquests criteris a tres nivells: la governança, les organitzacions i les persones. Col·laborar exigeix, per tant, canvis en les regles i els programes, temps i recursos dins les institucions, i capacitats per treballar entre sectors.

L’exemple de l’aigua fa visible el model. La relació entre aigua i cultura comprèn el patrimoni, els usos del territori, les pràctiques quotidianes, els festivals i les formes de participació ciutadana. Una política compartida pot combinar regulació, finançament, aprenentatge i acció comunitària.
  

Col·laborar no és afegir la cultura a una agenda ja definida; és participar en la definició del problema, dels objectius i de les responsabilitats. 
  

Des de la nostra mirada editorial, el text resulta especialment útil perquè situa la col·laboració en les condicions de treball de les institucions. La seva formulació, però, tendeix a presentar l’acord entre sectors com una possibilitat disponible. Per aplicar-la caldria precisar qui fixa els objectius comuns, com es resolen els interessos divergents i quina capacitat real de decisió conserva cada actor. Sense aquestes respostes, la col·laboració pot quedar en una forma de coordinació que no modifica les jerarquies existents.
  

Referència  Amann, S. (2023). From reaction to action: Collaborative transformation policies in culture and beyond for future-oriented policy-making and action. Creative FLIP.

Text complet (pdf) [2]