Cap a un nou model de cooperació cultural?

Gemma Carbó [2], Presidenta del Patronat de la Fundació Interarts | 18/01/2022
 

Aquesta setmana hem tornat a sentir parlar de cooperació, aquest àmbit de les polítiques públiques que havia pràcticament desaparegut de les agendes.  El MAEC ha presentat el projecte de nova Llei de la Cooperació per al Desenvolupament Sostenible y la Solidaritat Global que substituirà la de 1998, vigent fins ara, i que acompanyarà amb un nou Pla Director 2022-2025. La proposta actual torna a plantejar, en l’horitzó 2030 i per a totes les administracions, el reivindicat 0,7% de dedicació pressupostària que va mobilitzar als col·lectius joves i activistes dels anys noranta i que és una vella demanda global ja plantejada l’any 1972 a la Conferencia sobre Comerç i Desenvolupament de Nacions Unides.
 
 

 
Tot apunta a un canvi de model que deixa d’estar centrat, únicament, en els referents i indicadors econòmics que regien fins ara l’ajuda al desenvolupament. Finançar i mesurar els processos de millora de les situacions polítiques i socials dels països a partir de l’increment de l’ingrés per càpita s’ha demostrat poc significatiu i allunyat de la complexitat dels processos de transformació i impacte sobre les realitats vitals de les persones.

Nacions Unides i els altres organismes internacionals defineixen aquesta nova perspectiva a partir del concepte de desenvolupament en transició que s’alinea amb la visió de l’agenda 2030 per als Objectius de Desenvolupament Sostenible i que, per tant, parteix d’una visió molt més complexa i polièdrica dels àmbits sobre els que caldria incidir per donar resposta a les demandes i necessitats de cada país, regió i comunitat amb la que s’estableixen vincles de treball compartit.

Les ONGs que, com Interarts, fa molts anys que treballem en cooperació celebrem les noticies i tornem a posar sobre la taula la necessitat de definir el rol de la cultura en les polítiques a implementar si de veritat volem avançar en els reptes de transformació cap a la sostenibilitat que ja no tenen nord i sud geogràfic i son radicalment globals i col·lectius.

Culturalment parlant, i entenent aquí cultura en clau biològica, investigacions en el camp de la neurociència com la de pensadores com Adela Cortina defensen que les reaccions de l’espècie humana davant els reptes poden ser de confrontació però també de cooperació i aliança. El concepte d’intel·ligència col·lectiva sorgeix de l’evidència, lligada sobretot a internet, de la que es desprèn que treballar en col·laboració té més avantatges que inconvenients.

Des de la perspectiva antropològica, la cultura és expressió d’identitats i maneres de viure. Defineix la realitat de les comunitats i la seva relació amb el context geogràfic i territorial, vegi’s país, regió o ciutat, amb qui s’estableix la cooperació. És essencial doncs, conèixer-la i establir diàlegs interculturals sincers per fer viable i sostenible qualsevol proposta de aliança per treballar en projectes compartits. I no parlem només de llengües, sinó de tot el que hi ha darrera dels mots i conceptes.

Si finalment parlem de la cultura com a sector professional, la cooperació ha estat en moltes ocasions la norma i la garantia de creixement sostenible i compartit. La gestió cultural, el món de les arts i els seus llenguatges es fonamenta en la valoració de la diversitat i la diferència com a riquesa. Això ha permès hibridacions, intercanvis, aprenentatges i aportacions que han fet evolucionar notablement les produccions intel·lectuals,  musicals, escèniques, literàries o visuals d’arreu del món cercant sempre els delicats equilibris entre la preservació de les tradicions i la generació de nous patrimonis culturals.

No és tasca senzilla ni està exempta de riscos, errors i dificultats però necessitem seguir creient en la cooperació cultural.  Seguirem atentament l’evolució de la nova Llei.

_____________________________________________________________________