L’educació cultural i el seu rol en la configuració dels discursos polítics

 International Journal of Cultural Policy [2] | C. Steigerwald
 

El discurs al voltant de l’educació cultural s’ha aplicat des de diferents enfocaments que, si bé, tendeixen a integrar diverses pràctiques de la cultura, la participació o l’educació, sembla no comptar amb una definició coherent per part dels seus defensors en l’àmbit conceptual i teòric, sobretot pel que fa als seus objectius i abast.

Viatgem a Alemanya, on la justificació d’una educació cultural amb finalitats sociopolítiques està molt arrelada en el desenvolupament dels conceptes de “Nova Política Cultural” i “Sociocultura” des dels anys 70. Des d’aleshores, els programes polítics alemanys fan èmfasi en els reptes de la societat per justificar la necessitat d’una educació per a la cultura.

Mitjançant l’anàlisi de documents polítics i d’investigació, així com de definicions de projectes emmarcats sota aquest paraigua, “Shaping cultural policy discourse in Germany: the case of Cultural Education” analitza els principals arguments als quals s’adrecen els actors polítics a l’hora d’implementar iniciatives d’educació cultural i qüestiona el paper que se li assigna a la cultura i a les institucions culturals en aquest procés.
 
 

Programa educatiu i d’expressió artística “Why violence?” | connectats.org [3]
 
 

En aquest article, Claudia Steigerwald es basa en el cas alemany – en el qual, durant les dues darreres dècades, l’educació cultural està comptat amb certa rellevància, gràcies al desenvolupament d’una governança de l’educació i la cultura a diversos nivells de l’administració – per establir una base comuna a escala internacional.

L’autora investiga, d’una banda, l’estructura dels arguments presentats pels defensors del concepte i, de l’altra, la forma en què aquests arguments s’introdueixen en l’agenda política. L’article contextualitza els canvis estructurals que han afectat l’elaboració de les polítiques culturals a Alemanya per entendre millor la importància actual del concepte a un país on compta amb certa vigència en la història recent.

L’anàlisi d’iniciatives demostra que els actors connecten l'educació cultural amb una línia argumental específica que apunta a uns certs problemes i que, alhora, ofereix solucions. Aquests sis arguments recurrents sobre l’educació cultural apunten que: fomenta la participació política dels ciutadans; proporciona una major assistència a les institucions culturals; convida a la participació cultural i, per tant, contribueix a la cohesió social; fomenta l'educació holística dels estudiants; contribueix al desenvolupament de la personalitat i les capacitats personals; i fomenta competències clau que són crucials en el mercat laboral.

Segons l’autora, un dels aspectes clau de l’estudi recau en la urgència de consensuar quins han de ser els objectius de l’educació cultural – la construcció d’una educació holística, el desenvolupament de la personalitat dels individus o la reducció de les desigualtats – en un moment en què els partits populistes d’extrema dreta, en auge en diversos països, estan integrant aquest concepte en la seva agenda política, desvirtuant la seva vertadera finalitat. Davant d’aquesta situació, l’autora reclama unes reivindicacions més convincents per part dels defensors de l’educació cultural en la societat civil.

Podeu sol·licitar-ne una còpia al Centre d’Informació i Documentació [4] (CIDOC) a través del correu electrònic cidoc@diba.cat [5] ó el Servei de consulta bibliogràfica en línia [6].

Cita bibliogràfica
 

Steigerwald, C. (2021). Shaping cultural policy discourse in Germany: the case of ‘Cultural Education’. International Journal of Cultural Policy. DOI: 10.1080/10286632.2021.1893314 [7]

_____________________________________________________________________