La pandèmia com a mirall del sistema: aprenentatges per reconfigurar les arts escèniques

  
L’informe d’IETM parteix d’una idea que travessa tot el document: la pandèmia no només ha interromput l’activitat de les arts escèniques, sinó que ha fet visibles les seves estructures, tensions i dependències. El text proposa llegir la crisi no tant com una excepció, sinó com un moment de revelació. El sector ha perdut ingressos i llocs de treball de manera accelerada, però l’interès principal de l’informe se situa en els efectes menys tangibles: canvis en les relacions de poder, en les formes de producció i en els imaginaris de futur.
  

El document sintetitza aquests aprenentatges en nou punts que funcionen com a marc d’interpretació. El primer ja introdueix una tensió rellevant: la pandèmia ha afectat tothom, però no de la mateixa manera. Les diferències estructurals entre contextos, sistemes de suport i posicions dins del sector s’han amplificat. Aquesta constatació qüestiona qualsevol lectura homogènia del camp cultural i obliga a situar les polítiques en relació amb aquesta desigualtat de partida.

A partir d’aquí, l’informe desplega una sèrie de desplaçaments. Es planteja la necessitat d’una conversa col·lectiva per redefinir el funcionament del sector i evitar una simple restauració de l’“antic normal”. Aquesta conversa hauria de desbordar interessos individuals i situar el focus en les necessitats del conjunt del sistema i de la societat. En paral·lel, es reivindica la flexibilitat com a condició per a la rellevància: projectes, finançament i criteris d’avaluació han d’adaptar-se a contextos canviants, assumint que els processos artístics no són lineals ni previsibles.

Un dels punts més insistents és la necessitat de repensar les polítiques culturals. La pandèmia ha evidenciat la fragilitat del sector i la inadequació de determinades lògiques de finançament. L’informe defensa que la recerca, la innovació i l’adaptació han de ser reconegudes com a treball i, per tant, finançades. Aquest gir és significatiu perquè desplaça l’atenció del resultat cap al procés, i obre la porta a una altra manera d’entendre el valor de la pràctica artística.

El document també aborda transformacions concretes. La digitalització accelerada ha obert espais d’experimentació, però també ha posat sobre la taula límits i conflictes: drets d’autor, qualitat artística, accés desigual o dependència de plataformes. Al mateix temps, s’han produït canvis en les relacions internes del sector. Han emergit tensions entre institucions i professionals independents, especialment pel que fa a l’accés als recursos, però també formes noves de solidaritat, autoorganització i col·laboració.

Finalment, l’informe apunta cap a un doble moviment que no és fàcil de sostenir: reforçar l’arrelament local sense renunciar a l’intercanvi internacional. La mobilitat, tal com s’havia configurat, apareix qüestionada, però el text defensa la necessitat de mantenir espais de circulació i aprenentatge compartit.

El conjunt no ofereix una recepta tancada. Si la crisi ha posat en evidència les limitacions del sistema, la resposta no pot limitar-se a restaurar-lo. La pregunta que queda oberta és si el sector i les polítiques culturals tenen la capacitat d’assumir aquest desplaçament o si, un cop passada la urgència, es tornarà a les mateixes lògiques que ja es mostraven insuficients.
  

Mike Erskine (Polivtseva, 2020, p. 19)

Referència

Polivtseva, E. (2020). The moment for change is now: COVID-19 learning points for the performing arts sector and policy-makers. IETM.

Text complet (pdf) [2]