La crisi com a punt de partida d'un nou pacte cultural

  
Aquest document és especialment interessant perquè representa un desplaçament poc habitual en plena pandèmia. No es limita a quantificar els efectes de la covid-19 sobre la cultura, sinó que intenta convertir la crisi en una oportunitat per construir un acord estratègic de ciutat. La lectura permet comprendre com les polítiques culturals aspiren a superar la fase de resposta d’emergència per avançar cap a la construcció d’un nou marc compartit.

  
L'Informe de diagnosi del Pacte per la Cultura neix d'un acord polític adoptat a finals de 2019 per impulsar un pacte estratègic sobre la cultura a Barcelona. L'esclat de la pandèmia obliga a reformular completament l'encàrrec: abans de definir objectius de futur, cal comprendre fins a quin punt la crisi ha alterat el sistema cultural de la ciutat i quins reptes estructurals ha fet aflorar. Per això el document no presenta encara el Pacte, sinó la diagnosi que n'ha de constituir el fonament.
  

L'aposta metodològica és significativa. La diagnosi es construeix a partir de tres aproximacions complementàries: una lectura qualitativa basada en entrevistes i grups de discussió amb responsables polítics i agents culturals; una anàlisi de la dimensió econòmica del sector; i un estudi de les dinàmiques culturals a partir de dades territorials i estadístiques. L'objectiu és evitar que el futur pacte descansi exclusivament en percepcions o únicament en indicadors quantitatius, combinant coneixement expert, informació econòmica i evidències empíriques.

Una de les aportacions més interessants és que el document interpreta la pandèmia com un factor accelerador de problemes previs. La covid-19 provoca una crisi sense precedents, però també fa visibles debilitats estructurals que ja existien: la fragilitat econòmica d'una part important del sector, la dependència d'algunes activitats presencials, la necessitat de millorar els sistemes d'informació i la manca d'espais permanents de coordinació entre administracions, professionals i agents culturals. La crisi esdevé així una oportunitat per revisar el model cultural de la ciutat i no només per reparar-ne els danys.

En aquest sentit, el document insisteix que la reconstrucció no pot limitar-se a mesures extraordinàries de suport econòmic. Paral·lelament als diferents paquets d'ajuts impulsats durant el 2020, es planteja la necessitat de reforçar la governança cultural mitjançant espais estables de diàleg, diagnòstics compartits i processos de planificació més sòlids. La cultura apareix menys com un conjunt d'equipaments o activitats i més com un ecosistema que necessita coordinació, informació i capacitat d'adaptació.  

▌La diagnosi planteja que un pacte cultural només és possible si es construeix a partir d'una lectura compartida de la realitat.
  

També resulta rellevant l'esforç per connectar aquesta diagnosi amb altres processos simultanis, com el Pacte per Barcelona, el projecte Mapping Cultura de Base o el Fòrum Ciutat, Turisme i Cultura. El missatge implícit és que les polítiques culturals no poden pensar-se de manera aïllada, sinó en relació amb el desenvolupament urbà, el turisme, la participació ciutadana o les dinàmiques comunitàries.

El principal valor del document no resideix tant en les dades concretes de la pandèmia, com en la manera d'entendre la planificació cultural. La idea que un pacte necessita una diagnosi plural, basada en evidències i compartida entre institucions i sector és molt important. Alhora, el text reflecteix una limitació: posa molt d'èmfasi en la producció del diagnòstic i molt menys en els mecanismes institucionals que haurien de garantir la continuïtat política i operativa del futur pacte. La dificultat no és tant arribar a un acord com sostenir-lo més enllà de l’emergència.

  

Referència 

Ajuntament de Barcelona. Institut de Cultura de Barcelona. (2020). Pacte per la cultura. Informe diagnosi. Desembre de 2020.

Text complet (pdf) [2]