L’esdeveniment com a coartada: imatge, competència i desgast de la política cultural

L’article de Philippe Teillet parteix d’una constatació que desplaça el debat habitual: l’absència de la cultura en el centre de la discussió política no és un accident recent, sinó una constant amb excepcions puntuals. El moment dels anys vuitanta apareix com una anomalia en què la cultura va ser intensament polititzada i mobilitzada com a recurs simbòlic. Fora d’aquest episodi, la cultura ha ocupat un lloc secundari en l’agenda política, amb una presència intermitent i sovint vinculada a altres interessos. Aquesta lectura permet entendre millor el gir progressiu cap a l’“esdevenimentialització” de les polítiques culturals.
  

Teillet planteja que la centralitat creixent dels esdeveniments no respon només a una transformació de les pràctiques culturals, sinó a una crisi de legitimitat de la pròpia acció pública en cultura. Davant la dificultat de justificar les polítiques culturals en termes de democratització o impacte social, els esdeveniments funcionen com a mecanismes de visibilitat i de reconstrucció simbòlica. Permeten generar relat, concentrar atenció mediàtica i oferir resultats immediatament perceptibles. En aquest sentit, no són només formats de programació, sinó instruments polítics orientats a produir imatge.

Aquest desplaçament s’inscriu també en una lògica de competència entre territoris. Les administracions públiques tendeixen a privilegiar grans esdeveniments capaços d’atreure públics, inversió i reconeixement, fins i tot “al risc de privar de financements des projets plus modestes”. L’esdeveniment esdevé així una peça clau en estratègies d’atractivitat, en què la cultura es vincula a dinàmiques econòmiques i turístiques. Aquesta orientació reforça una competició generalitzada que travessa tant les institucions com els agents culturals, i que tendeix a reproduir lògiques pròpies del mercat dins l’acció pública.

L’autor no es limita a una crítica frontal. Reconeix que els esdeveniments responen a límits reals de les polítiques culturals tradicionals. Permeten sortir dels equipaments, introduir formes de sociabilitat més obertes i adaptar-se a pràctiques culturals menys estables i més fragmentades. També resolen, almenys parcialment, els problemes de comunicació d’un sector saturat d’oferta i amb dificultats per captar l’atenció. En aquest sentit, l’esdeveniment apareix com una resposta funcional a transformacions socials i mediàtiques profundes.

Tanmateix, els riscos són estructurals. L’esdevenimentialització reforça la reducció de la cultura a consum, consolida una economia de l’atenció basada en la captació constant de públics i afavoreix processos d’uniformització territorial. L'auge de festivals i formats estandarditzats no garanteix la pluralitat cultural, sinó que sovint deriva en una uniformitat de continguts. Al mateix temps, aquesta orientació dificulta el desenvolupament de projectes a llarg termini i desplaça la reflexió sobre el sentit de les polítiques culturals. L’autor assenyala que aquesta dinàmica pot entrar en contradicció amb marcs emergents com els drets culturals, que exigeixen una concepció més processual i menys espectacular de la cultura.

El text es tanca amb una advertència que evita el to pessimista però manté la tensió crítica. Els esdeveniments poden tenir funcions rellevants, especialment en contextos on la presència cultural és fràgil o discontínua. Tot i així, la seva capacitat de seducció no hauria d’impedir una avaluació rigorosa dels seus efectes sobre l’acció pública. El desafiament no és eliminar-los, sinó entendre què estan substituint i què estan impedint pensar.
  
  

Referència

Teillet, P. (2019). Les politiques culturelles deviennent-elles des politiques événementielles pour peaufiner leur image ? NECTART, 9(2), 62-68. https://doi.org/10.3917/nect.009.0062 [2].