Fer pública la cultura exigeix decidir què volem garantir

  
En un context en què la cultura guanya presència en els debats internacionals sobre desenvolupament sostenible, drets i polítiques públiques, IFACCA planteja una pregunta menys evident del que sembla: què implica realment afirmar que la cultura és un bé públic? La cultura como bien público. Navegar su rol en los debates de política pública, editat per Magdalena Moreno Mujica, reuneix aportacions de vuit autores i autors de diferents regions del món per examinar les possibilitats, les tensions i els límits d’aquesta idea.
  

L’informe parteix d’una distinció important. En economia, un bé públic es caracteritza per la no exclusió i la no rivalitat: ningú no n’hauria de quedar exclòs i l’ús que en fa una persona no hauria d’impedir-ne l’ús per part d’una altra. Traslladada a la cultura, aquesta definició reforça la responsabilitat dels poders públics en la seva provisió, regulació i distribució equitativa. Considerar la cultura un bé públic podria significar pressupostos culturals més estables, una major centralitat dels drets culturals i marcs de protecció més sòlids per als treballadors i treballadores de la cultura.

El document, però, no es limita a defensar aquesta formulació. La sotmet a discussió. La cultura difícilment pot entendre's només com un recurs que l'Estat proporciona i la ciutadania consumeix. Aquesta concepció pot deixar en segon terme que les persones i les comunitats produeixen, transformen i disputen la cultura, i que el seu valor no és simplement la suma dels beneficis individuals que genera. D’aquí sorgeix una de les aportacions conceptuals més interessants de l’informe: pensar la cultura com un bé social irreductible, constitutiu de la mateixa vida col·lectiva. Aquest desplaçament porta l’atenció des de l’accés als recursos culturals cap al desenvolupament de capacitats culturals i des de l’individu consumidor cap a la societat com a espai de producció cultural.
  

considerar la cultura un bé públic no consisteix només a justificar que els governs hi intervinguin, sinó a preguntar què han de garantir perquè les persones i les comunitats puguin produir, transformar i compartir cultura.
  

Aquesta qüestió travessa les diferents perspectives territorials del volum. Les aportacions d’Àfrica, Amèrica Llatina, Europa, el sud-est asiàtic i el Pacífic qüestionen que una única definició, construïda principalment des de tradicions econòmiques i polítiques occidentals, pugui explicar totes les formes de relació entre cultura, comunitat i vida pública. En determinades cosmovisions africanes, per exemple, el bé públic ja forma part de pràctiques comunitàries, formes de governança, relacions amb la terra i expressions culturals col·lectives que el colonialisme va alterar. La pregunta sobre la cultura com a bé públic es converteix així també en una pregunta sobre quina cultura, definida per qui i des de quins sistemes de coneixement.

El debat porta igualment cap a la governança. Si la cultura és un bé compartit i un dret universal, la responsabilitat pública no desapareix, tot i que tampoc pot reduir-se a l’Estat com a únic productor i administrador. El document incorpora aquí la noció de bé comú, que posa l’accent en la responsabilitat col·lectiva, la participació de la comunitat i la seva capacitat d’intervenir en la definició i la gestió de la vida cultural.

Aquesta mirada té conseqüències directes per a les polítiques culturals. IFACCA defensa evitar que la lògica del mercat erosioni el caràcter públic de la cultura. La mercantilització pot convertir expressions accessibles en béns reservats a qui els pot pagar i pot afavorir l’homogeneïtzació cultural quan les pràctiques s’adapten a les expectatives del mercat o del turisme. El problema deixa de ser simplement quant valor econòmic genera la cultura i passa a ser quines condicions permeten sostenir-ne el valor social, la diversitat i la capacitat d’autodeterminació.

L’interès principal de l’informe és probablement aquesta negativa a convertir el «bé públic» en una nova fórmula legitimadora de la cultura. La seva pluralitat de veus mostra que reconèixer la cultura com a bé públic obre immediatament conflictes sobre accés, poder, representació, mercat i responsabilitat institucional. Aquesta és també la seva limitació: el document formula un horitzó polític potent, mentre que deixa força oberta la traducció institucional d’aquest horitzó, especialment a escales concretes de govern.

Per a les polítiques culturals locals, la pregunta que en queda és especialment productiva. Declarar que la cultura és un bé públic no resol què ha de fer un ajuntament; obliga a precisar què considera que ha de quedar garantit, per a qui, amb quins recursos i amb quina capacitat ciutadana per intervenir en aquesta definició. Aquí és on el concepte deixa de ser declaratiu i es converteix pròpiament en política cultural.
  

Referència 

International Federation of Arts Councils and Culture Agencies. (2024). La cultura como bien público: Navegar su rol en los debates de política pública (M. Moreno Mujica, Ed.). IFACCA.  

Text complet (pdf) [2]