#museumnext 2013: La crisi (dels museus) com a oportunitat

Us deixo una crònica que hem publicat amb Lucia Calvo al blog del CCCB LAB sobre l'última edició de Museum Next, i que crec que pot ser del vostre interès:

Un any més assistim a Museum Next [2], la conferència europea sobre tecnologia, innovació i museus, que ha tingut lloc a Amsterdam. En aquesta edició, la crisi econòmica, que ha comportat una retallada de recursos important, ha fet emergir amb força una idea que sempre ha planejat per les diverses edicions de Museum Next i que en aquesta sonava com un mantra: el veritable canvi no és tecnològic, sinó d’actitud. D’ací la necessitat de repensar-nos en el nou context cultural i treballar en estratègies de canvi a mitjà i llarg termini.

Com adaptar-nos al canvi? Idealment es recomana prémer el botó de «PAUSA» i pensar cap a on volem anar i com ho podem fer. Dues de les presentacions principals de Museum Next abordaven precisament el procés de transformació que han patit dos museus que han reobert portes després d’un temps d’inactivitat per reformes: el Rijks Museum (després de deu anys, va tornar a obrir el passat mes d’abril) i el Cooper-Hewitt National Design Museum de Nova York (té previst reprendre l’activitat el 2014). La restauració d’aquestes instal·lacions ha anat lligada a un replantejament de la seva missió, el seu paper i l’estratègia futura. De la seva experiència de canvi, se’n desprèn que ja no podem concebre el museu com un contenidor amb compartiments estancs, sinó com un tot que integra edifici, programació, col·lecció, comunitat i activitat en línia amb una estratègia a llarg termini que marca la ruta a seguir i ho enfila tot.

Però els contextos i les situacions econòmiques de cada institució són molt diferents i per a moltes organitzacions parar màquines és encara un luxe i/o una utopia. La inèrcia de l’activitat diària impedeix mirar l’horitzó. Dir que el veritable canvi és d’actitud significa ser conscients del nou context i incorporar, a poc a poc, noves mirades, petites novetats, provar, aprendre dels errors… Si les reformes a gran escala no són l’objectiu del vostre museu, en aquest article també recollim algunes de les idees, els projectes, els processos i les formes de treball que demostren que els petits canvis també són poderosos [3].

Tancat per reformes. La importància de (re)pensar-se

L’edifici del museu nacional de disseny de Nova York, el Cooper-Hewitt [4], està en obres, però el seu web (que continua ben actiu) ens informa, amb un vistós cartell, que moltes coses s’hi couen a l’interior. El responsable de l’estratègia digital del museu, Seb Chan, va explicar a Amsterdam què pot passar a les entranyes d’un museu quan, aparentment, sembla que no té activitat. Com que Chan concep el museu com un tot que integra la part física i la digital, haver tancat l’edifici no suposa cap problema, sinó una oportunitat. Aquestes són les claus de la transformació del Cooper-Hewitt:

1. Definir una meta: «Embed digital in the organisation and the fabric of the building». L’edifici del Cooper-Hewitt s’està reformant i no obrirà fins al 2014, però l’equip no ha deixat de produir activitats en altres espais de la ciutat i aprofiten aquest temps, entre d’altres, per digitalitzar tot allò que fan.
2. Formar un equip. Han apostat per la formació i per la creació d’equips potents («hire people smarter than you»).
3. Prendre decisions irreversibles. Encara que sembli agosarat, Chan va defensar la presa de decisions radical per marcar l’inici del canvi. En només tres mesos, el Cooper-Hewitt va alliberar tota la seva col·lecció [5] per posar-la a disposició del públic.
4. Accelerar la producció pròpia: «Qualsevol projecte utòpic comporta l’error de manera innata», va explicar Chan. I això és el que han fet des del Copper Hewit Labs [6]: prototipar, provar i experimentar amb projectessense tenir por a l’error.
5. Col·laboració promíscua. Estar en contacte i treballar amb altres agents culturals és bàsic. En el seu cas, per exemple, van decidir donar la col·lecció a Google Art Project.
6. Marcar un ritme de llançaments. La generació de productes i prototips ha de mantenir un ritme regular de llançament de projectes: des de la digitalització de catàlegs antics, la creació d’e-Books de manera senzilla i a baix cost, fins a la posada en marxa d’experiments no oficials amb la col·lecció com la iniciativa Curatioral poetry [7] o Berg Littler Printer [8]. És el que Chan anomena Institutional Wabi-Sabi [9]: fer conviure la imperfecció, el caos i el canvi en la producció de la institució.
7. Centrar-se en el canvi a llarg termini i apostar per pràctiques curatorials, més que en la tecnologia mateixa. Per exemple, la col·lecció en línia del Cooper-Hewitt està connectada amb enllaços a altres museus, Viquipèdia i biblioteques. «Cal donar a tot i tothom un espai a la xarxa i utilitzar les noves eines per comissariar el món», va dir Seb Chan.
8. Els indicadors de l’èxit? Més diversitat de visitants, l’augment de la durada i repetició de la visita, així com la satisfacció de l’usuari, la innovació interna i la millora de la capacitat de la col·lecció són els indicadors del renovat Cooper-Hewitt.

Segons Seb Chan, hauríem de deixar de veure el museu com una autoritat i entendre’l com un proveïdor de serveis on la tecnologia actua com a amplificador. Chan va finalitzar la seva presentació amb un aclariment per a tots els assistents: no havia parlat del futur del Cooper-Hewitt sinó del futur de tots nosaltres. Podeu veure la presentació completa aquí [10].

El Rijks Museum o obrir la teva col·lecció per inspirar la gent

Després de deu anys de renovació, el passat mes d’abril el Rijks Museum [11] d’Amsterdam va reobrir amb les sales de l’edifici restaurades i una potent estratègia digital i de comunicació que Peter Goergels, Internet manager i editor, va definir en una frase: «Connectar la gent amb l’art i la història». I no estem només davant un eslògan publicitari, sinó d’un objectiu: aconseguir el màxim abast possible de la col·lecció. El Rijks Museum ha digitalitzat i alliberat 125.000 obres del seu fons perquè els usuaris puguin fer-les servir. Un quadre convertit en tatuatge (com els que va repartir Goergels al final de la seva presentació) o roba customitzada amb pintures del teu artista preferit. Només cal que et descarreguis la teva obra preferida i facis el que en vulguis.

Un altra de les joies del renovat Rijks Museum és el web, que estrena un disseny molt visual inspirat en la forma de navegació de les tauletes. Goergels va explicar que conceben el disseny com un tot: cal un bon concepte a més d’experimentar i utilitzar amb noves possibilitats. Prioritzar la imatge, simplificar i donar valor a la qualitat i a la innovació són altres punts que han volgut reforçar. Després d’un any i mig des de l’estrena del web, han superat totes les expectatives: han rebut moltes reaccions positives, han guanyat premis internacionals i han tingut moltes participacions (110.000 col·leccions personals, 210.000 descàrregues d’obra).

Els museus del futur: un nou concepte, una nova actitud

Al fil del concepte del WabiSabi institucional de Chan, diverses presentacions van fer referència a la importància de la innovació, l’error i el prototipatge. El mantra ressona: el veritable repte dels museus no és tecnològic, sinó d’actitud i cultura. Per fer front al canvi cultural, l’informe «Museum Scenarios 2020» [12], presentat per Brigdet McKenzie (Flow Associates [13])aporta algunes claus del context socioeconòmic que afecten i afectaran Europa en els propers anys: atur, retallades, augment de turisme cultural, ràpids canvis tecnològics… També té en compte tendències globals com l’escalfament del planeta, la disminució de recursos disponibles, la indignació de la població o la major consciència democràtica, factors que els museus haurien de considerar a l’hora d’enfocar el futur (i el present, hi afegiríem nosaltres). L’estudi, centrat en el territori britànic, qüestiona la manera de funcionar dels museus en l’actualitat i presenta altres models: el Green Museum, que promou altres models econòmics i de gestió cooperativa, l’Unmuseum, un museu sense parets (sense edifici?) que es basaria en el que la gent estaria disposada a pagar per la cultura o una combinació de tots dos, el Disruptive Museum, organitzacions que funcionen com a hubs per a comunitats sostenibles, inverteixen en innovació ecosocial i promouenl’art i la creació per conservar béns comuns i també com a catalitzadors per al canvi. En podeu veure la presentació completa aquí [14].

Per fer front als reptes de futur, Kathy Fredrickson (Peabody Essex Museum [15]) proposa, com Chan, el llarg camí de la innovació constant («fins a l’infinit i més enllà» es titulava la seva presentació). Per a Fredickson, el model del futur requereix fer-se una idea i començar a treballar-hi immediatament: prototipar, prototipar i prototipar. No és un camí fàcil, expliquen Carolyne Royston (Imperial War Museum [16]) i Claire Ross (Center for Digital Humanities, UCL [17]), que van presentar les lliçons apreses durant un any de projecte. La recerca i desenvolupament (R+D) no implica beneficis immediats, és un procés que posa a prova la manera com treballem com a institució integrant noves metodologies i l’aprenentatge que se’n generi. Consells a tenir en compte: assegurar-se que l’abast i l’escala del projecte són assumibles en el període de temps marcat, el pressupost destinat i els recursos disponibles; dissenyar un projecte que encaixi naturalment en un programa de treball més ampli; definir clarament des del principi l’èxit i el sistema d’avaluació; destinar temps a la comunicació dins l’organització i en el sector.

Altres presentacions relacionades:

• The Future is incremental. Developing Digital services in unstable conditions. Presentació d’Andrew Lewis del Victoria & Albert Museum [18].
• The happy museum [19]. Un museu que té en compte els reptes del futur: la sostenibilitat, el diàleg, l’ecologia, etc.
• Happy Museum Project Museums and hapiness: The value of participating in museums and the art. Informe [20].
• Digital Museum as a Platform. Presentació de John Wang [21] (National Museum of Denmark).
• Digital Strategy Maps for Museums. Presentació de Conxa Rodà [22] (MNAC).

La comunitat, la nostra raó de ser

Que el museu ja no és un prescriptor unidireccional i que cal tenir en compte per a qui i amb qui treballem són idees que molts gestors culturals saben (o diuen saber) però que poques institucions apliquen i integren en el seu model de funcionament (almenys que nosaltres coneguem). En aquest sentit, el sistema de treball de la Science Gallery de Dublín [23], presentat pel seu director Michael John Gorman, resulta un cas paradigmàtic de gestió d’una organització cultural que no sols té en compte els interessos i les necessitats de la comunitat a la qual s’adreça, sinó que treballa amb i per ella: és la seva raó de ser.

Les «limitacions» inicials de la Science Gallery –espai petit, sense col·lecció permanent i adreçat a un públic adult– van esdevenir oportunitats quan la institució es va plantejar produir activitats i projectes implicant una comunitat activa. Seguint el concepte de l’Ablative Design de Sean McDougall (facilitar que les coses siguin fetes per la gent i treballar amb i des de les propostes fetes per la gent), la missió del museu és convertir-se en plataforma creativa (i no en un contenidor de continguts). Gorman va citar Medialab Prado [24] o el Future Lab d’Ars Electronica [25] com a projectes inspiradors, on el mateix disseny de l’edifici contribueix a transmetre la idea d’espais de creació.

Michael John Gorman explica amb aquesta diapositiva el model de treball de la Science Gallery.

A la Science Gallery distingeixen entre diversos nivells de participació de la comunitat: visitants, participants i comunitat. La participació es té en compte des de l’inici del projecte i no al final, com és habitual. Algunes claus del seu sistema de funcionament: se centren en amplis temes interdisciplinaris, fan crides obertes demanant idees a la comunitat i treballen amb xarxes diferents (universitats, laboratoris, grups de recerca) i en activitats que no tenen per què produir-se sempre dins la Science Gallery. Els seus reptes consisteixen a trobar l’equilibri entre una marca forta, una narrativa estricta, l’ethos, l’obertura i la velocitat del canvi.

Alguns projectes de la Science Gallery que va explicar Gorman durant la presentació: Love Lab [26], Elements, [27] Barrage [28], Infectious [29]  o Hack the city [30].

Tot i tenir lloc a última hora de l’última jornada de Museum Next, la presentació de Marlene Ahrens (National Museum of Denmark [31]) «Com no implicar els usuaris» ens va semblar útil i inspiradora. Ahrens va parlar dels errors que van cometre en l’exposició Europe meets the world [32]que incorporava una part participativa en la qual els visitants havien de respondre cinc preguntes. Una interfície de participació complicada i un plantejament confús del projecte van limitar la implicació del públic. Planificar amb temps els projectes participatius, integrar-los dins de les exposicions i posar-nos en el lloc de l’usuari i pensar si té sentit fer crides a la participació són algunes de les lliçons apreses i que es podrien aplicar a la metodologia de treball de moltes altres experiències semblants. La xerrada de Marlene Ahrens ens va semblar un exercici d’honestedat (explicar quan les coses no ens van bé) que trobem que hauria d’estar molt més present en congressos i conferències, on la majoria dels ponents parlen de l’èxit dels seus projectes.

Altres presentacions relacionades:

• Mediamatic [33]. Centre per a la recerca i el desenvolupament de noves maneres d’organitzar recursos i públics. Combina el concepte de treball laboratori amb un programa d’activitats per al públic. Els resultats dels seus experiments treballs es publiquen en codi obert.
• DMA Friends. Projecte de comunitat d’Amics del Museu de Dallas gratuïta [34].
• No more leightweight interaction. Presentació de Linea Hansen [35] (National Museum of Denmark) amb la seva recepta per al correcte ús del Facebook a partir de la seva experiència. Idea clau: pensa en el teu contingut i els projectes participatius com un regal: tu el voldries?
• Participation at Scale: Leveraging incentive and gamification to promote museum engagement. Presentació de Robert Stein [36] (Dallas Museum of Art).
• Biblioteca pública d’Amsterdam [37]. No va participar a Museum Next, però vam aprofitar per visitar-la i és un exemple paradigmàtic d’espai inclusiu que convida a l’acció.

Impressió 3D i “responsive design”

<a href="http://www.vimeo.com/36027546" onclick="javascript:_gaq.push(['_trackEvent','outbound-article','http://www.vimeo.com/36027546']);">http://www.vimeo.com/36027546</a>

Així com l’any passat, a Museum Next Barcelona, la realitat augmentada, les aplicacions mòbils i els (sobrevalorats) codis QR eren presents en moltes presentacions, aquest any la impressió d’objectes en 3D ha estat la tecnologia més comentada a Amsterdam. Durant la festa de presentació del congrés, la dissenyadora Maaike Roozenburg va presentar el projecte «Smart Replicas [38]» que està desenvolupant amb el Museum Boijmans Van Beuningen de Rotterdam i altres centres. Gràcies a la tecnologia d’impressió 3D, podem aconseguir magnífiques reproduccions d’objectes, peces i objectes artístics de fa milers d’anys. La manera en què visitants de museus i amants de l’art ens relacionem i aprenem de l’art pot canviar gràcies a rèpliques fascinants dels venerats (i protegits) objectes d’art. Moritz Neumuller va presentar un estudi de casos de l’ús del 3D en museus, sobretot pel que fa a les possibilitats per millorar-ne l’accessibilitat, i també es va presentar Kamer Maker [39], un projecte d’impressió 3D aplicat a l’espai públic.

A mesura que creix la consulta de continguts culturals a través de múltiples pantalles (al voltant del 25% dels joves europeus entre 18 i 24 anys ja tenen un Ipad o tauleta a casa), augmenta la necessitat d’incorporar el Responsive design [40], una tècnica de disseny i desenvolupament web que permet adaptar l’entorn web a l’usuari: ordinador, mòbil o tauleta. En el taller pràctic Go Tablet, impartit per Matthijs der Meulen (Q42 [41]) i Ebelien Pondaag, Paul Stork i Anna Offermans (Fabrique [42]), es van donar alguns consells útils a tenir en compte a l’hora de pensar o encarregar un disseny d’aplicació per a tauleta:

1. El teu dit no és un ratolí: fes servir enllaços i botons prou grans per facilitar la navegació. No amaguis informació cabdal.
2. L’usuari espera interacció tàctil. Aplica-la bé.
3. Centra’t en el contingut (utilitza text i imatges per facilitar la navegació).
4. Un dispositiu mòbil pot ser utilitzat en molts llocs. Pensa-ho quan dissenyis l’aplicació (la gent podrà estar fent servir l’app a la platja, amb sol, estirat al sofà…).
5. Simplifica: tria només el contingut que és important. Capta l’atenció de l’usuari amb la informació que realment és important i útil.

Altres projectes interessants que vam conèixer a Museum Next Amsterdam

• The Big Internet Museum [43]: Un museu que només existeix a Internet, gratuït i amb exposicions programades pels usuaris. Segons Dani Polak, director d’art i ideòleg del projecte, el Big Internet Museum no dóna beneficis econòmics, però presenta una nova manera de fer i compartir la cultura que trenca amb el model de gestió museística tradicional.
• The Web Lab [44]: Associar-se amb Google per desenvolupar un projecte expositiu dóna resultats tan impactants com aquest: una sèrie d’experiments interactius per aprendre com funciona Internet. Podeu descobrir Web Lab presencialment al Science Museum de Londres (fins al 20 de juny) o bé jugar-hi virtualment (amb el navegador Chrome, per suposat ). Sens dubte, una de les iniciatives que demostra com en són, d’engrescadores, les exposicions on espai físic i virtual tenen un paper clau en l’experiència de l’usuari.
• Audio Tour hack [45]. Un estudi que realitza aproximacions creatives a l’art i els museus.

• What’s Now, What’s Next, What’s Within your Budget: Oonagh Murphy, de la Universitat de l’Ulster, va viatjar a Nova York i, després d’observar i estudiar la manera de treballar d’alguns grans museus, proposa algunes idees (no gaire complicades d’aplicar i sense necessitat de grans pressupostos) que els museus més petits poden aprendre dels «grans». Podeu veure la seva presentació aquí [46].

• What’s Next for Web TV for Museums?

• ¿Cómo colaborar con start ups? [47] Estudi de Dos Doce presentat per Javier Celaya sobre com poden col·laborar i ajudar-se els museus i les start ups. Durant els dies de Museum Next Dos Doce també va publicar Museums in the Digital Age [48].
• How Hirst spin paintings deepened Tate Kids engagement and reach rom pre-school to teens. Presentació de Mar Dixon i Sharna Jackson [49] (Tate Kids).

Tornem d’Amsterdam carregades d’idees i energia per fer front a un futur incert. Museum Next ens ha recordat, un any més, la importància d’integrar l’usuari/comunitat al nostre projecte, de definir estratègies de treball a mitjà i llarg termini, el feixuc camí de la innovació… En aquesta edició, hem detectat moltes més presentacions que abordaven els processos de treball i de canvi, més que no pas projectes puntuals. Potser el mantra del canvi d’actitud està prenent força… i de sobte, la crisi ens sembla una oportunitat.

«La nova praxi cultural suggereix un procés de transició, on ningú no està exempt de revisar els seus criteris operatius: les idees amb què es creen i conceben els projectes, les metodologies de treball, els processos de producció, els estils de representació, la capacitat per ser sostenibles o no les maneres de comunicar, disseminar i compartir el coneixement. Reivindicar processos que permetin aprofundir la democratització de la cultura, és a dir, l’accés cultural a la informació, als equips de producció i a la reproducció, comença a ser un dret inalienable, l’exercici del qual no pot ser només capitalitzat per les indústries culturals.» Xarxes, processos i plataformes [50] Juan Insua