#Compartm. Teatre i sistema

  
  
El sistema d’arts escèniques creix. Més sales, més funcions, més públic, més ingressos. Les dades ho confirmen i poden suggerir una recuperació sòlida després d’anys d’incertesa. Però, al mateix temps, proliferen iniciatives que operen al marge o en els límits d’aquest sistema: espais activats de manera provisional, sovint amb data de caducitat, que fan visible la dificultat d’accedir a condicions estables de producció; xarxes que intenten redistribuir recursos; dificultats persistents per fer circular espectacles o per accedir a determinats públics. Les dades no només descriuen aquesta realitat, també poden legitimar decisions que la perpetuen. Si el sistema creix, però les condicions continuen sent fràgils, què estem consolidant exactament?  
  
  

Fer existir espais que no poden durar
  

 "L’Anomalie»", une scène théâtrale éphémère…

Samuel Gleyze-Esteban,  26 d'abril de 2026

L’article descriu l’obertura de L’Anomalie, un espai escènic efímer activat a partir de la cessió temporal d’un edifici i sostingut per una companyia que assumeix el risc econòmic i organitzatiu del projecte. La iniciativa combina programació experimental i autogestió en un context marcat per la reducció de recursos públics i la dificultat d’accés a infraestructures de creació. Lluny de plantejar-se com una ruptura, el projecte es reivindica com a complementari al sistema públic i alineat amb la seva tradició, tot i operar fora de les estructures que haurien de garantir aquestes condicions.

Pistes per als municipis

Quan els espais de creació neixen amb data de caducitat, la flexibilitat conviu amb la fragilitat. La qüestió no és només què permet l’efímer, sinó per què l’accés a espais estables esdevé excepcional. Això es decideix en polítiques d’equipaments, cessió d’espais i criteris d’accés a infraestructures.

Llegiu l’article complet: L'Humanité  [2]
  
  

Compartir per poder produir
  

Groupe des 20: mutualiser pour mieux créer

Caroline Chatelet, 30 d'abril de 2026 

El text presenta el Groupe des 20, una xarxa de sales que coordinen producció i programació per reduir riscos i ampliar la circulació dels espectacles. La cooperació es concreta en coproduccions, calendaris compartits i circuits estables que permeten sostenir projectes que, de manera individual, tindrien més dificultats per existir, en un context de costos creixents i finestres d’exhibició limitades.

Pistes per als municipis

La cooperació no és només una pràctica voluntària, implica compromisos sostinguts entre equipaments. La qüestió és si aquestes lògiques es tradueixen en acords estables entre municipis, programadors i circuits públics o queden en aliances puntuals.

Llegiu l’article complet: Sceneweb [3]
  
  

Produir lluny del centre
  

Crea en xarxa: creació contemporània més enllà de Barcelona

Marta Castells, 28 d'abril de 2026

L’article analitza iniciatives de creació contemporània articulades en xarxa fora de Barcelona, que busquen generar contextos de producció estables en territoris amb menor concentració de recursos. Aquestes experiències intenten desplaçar el centre de gravetat de la creació, però ho fan amb limitacions clares: finançament discontinu, capacitat tècnica desigual i dificultats per sostenir equips i processos en el temps. La descentralització es planteja com a objectiu, però es desplega en un ecosistema que no sempre en garanteix les condicions materials.

Pistes per als municipis

La descentralització no es resol amb presència territorial, sinó amb capacitat efectiva de producció. Això es concreta en inversió continuada, equipaments amb dotació tècnica suficient i estabilitat dels equips. Sense aquestes condicions, la producció fora dels centres tendeix a dependre de projectes intermitents i no consolida sistema.

Llegiu l’article complet: Núvol [4]
  
  

Assumir riscos des de la proximitat
  

Marina Marcos: “Els teatres de proximitat som aquí per assumir riscos ...”

Pere Giménez, 30 d'abril de 2026

L’entrevista defensa el paper dels teatres de proximitat com a espais que programen propostes amb més risc artístic i menys pressió comercial. La seva escala permet una relació directa amb els públics i una flexibilitat que no sempre és possible en equipaments de major dimensió.

Pistes per als municipis

El risc es concreta en decisions de programació, contractació i criteris d’èxit. La qüestió és quin marge tenen aquests equipaments per sostenir-lo dins dels marcs pressupostaris i d’avaluació.

Llegiu l’entrevista completa: Cultura21 [5]
  
  

Créixer no resol el sistema
  

Estadística d'arts escèniques 2024. Sales de teatre, dansa i circ

Departament de Cultura,  10 d'abril de 2026

L’informe mostra un increment generalitzat dels indicadors: 177 sales (+7,2%), més de 22.000 representacions (+7,8%) i més de 5 milions d’assistents (+7,6%).
Aquest creixement conviu amb desequilibris persistents: concentració territorial (un 33% de sales al Barcelonès i 11 comarques sense oferta estable), models de finançament diferenciats i una distribució desigual de llengües i gèneres.
El sistema creix en volum mentre manté asimetries estructurals.

Pistes per als municipis

Els indicadors agregats poden reforçar lectures positives que no interroguen els desequilibris. La qüestió és quins indicadors s’utilitzen per decidir: volum d’activitat o equilibri territorial, accés i diversitat.

Llegiu l’informe complet: Gencat [6]
  
  

Sense circulació no hi ha sistema
  

Isabel Vidal (Adetca)“No podem presumir de públic si les gires no creixen”

Natàlia Bosch, 26 d'abril de 2026

L’article assenyala la manca de creixement de les gires teatrals a Catalunya, evidenciant una desconnexió entre producció i exhibició. L’augment d’activitat no es tradueix en circulació, limitant la sostenibilitat de les companyies.

Pistes per als municipis

La circulació es decideix en xarxes de programació, circuits públics i acords entre equipaments. La qüestió és si aquests mecanismes existeixen i amb quin grau de compromís.

Llegiu l’entrevista completa: Via Empresa [7]
  
  

El preu com a filtre d’accés
  

West End ticket prices…

Martin Belam, 17 d'abril de 2026

L’article analitza l’increment dels preus al West End i com restringeix l’accés a determinats segments de població, reforçant la dimensió de mercat del teatre.

Pistes per als municipis

El preu es defineix en polítiques tarifàries, subvencions i criteris de programació. La qüestió és quina relació s’estableix entre accés i sostenibilitat econòmica.

Llegiu l’article complet: The Guardian [8]
  
  

El sistema teatral no es defineix només per la seva capacitat de créixer, sinó per la manera com distribueix oportunitats, riscos i accés. Les pràctiques que hem vist no són excepcions creatives: són respostes a límits estructurals. Quan la creació depèn de cessions temporals, de xarxes informals o de circuits incomplets, el sistema no està fallant puntualment, està funcionant d’aquesta manera. La qüestió no és si funciona, sinó què considera acceptable deixar fora. Decidir en política cultural avui implica situar aquesta pregunta en el terreny dels recursos, els criteris i les responsabilitats institucionals.