Participació cultural

  
Una reflexió que posa l’equitat com a principi fonamental per entendre com la cultura i l’educació poden contribuir realment a la justícia social i al benestar col·lectiu.
  

Una reflexió sobre com certs discursos culturals apel·len a vincles emocionals superficials i per què cal repensar les narratives que construïm sobre cultura i experiència.
  

Com responen els museus als desafiaments que planteja el creixent nombre de sinergies entre cultura i educació? Quines estratègies tenen més èxit a l’hora de formar una ciutadania més creativa, participativa i amb sentit crític?

    
Una reflexió que reivindica el valor de l’experiència directa —el caminar, el desplaçament, l’observació— com a manera de conèixer i relacionar-se amb l’entorn cultural, més enllà de les pantalles i els discursos abstractes.
  

Ja hi tornem a ser!

Si, ja ens trobem a mitjans de setembre i per alguns les vacances segurament ja queden lluny, però si més no, ens queda revisar els milers de fotografies i vídeos acumulats per recordar aquest viatge o aquella escapada que hem tingut la sort de fer aquest estiu.

El teatre és un camí d’aprenentatges des de l'antiguitat clàssica, gràcies a l’impacte de la catarsi. És així com els drames que articulaven els actors ajudaven a purificar i encarar els propis dels espectadors. La tragèdia, com va definir Aristòtil és la "representació d'una acció memorable i perfecta, de magnitud competent, recitant cadascuna de les parts, per si separadament; i que no per manera de narració sinó movent la compassió i el terror, disposa a la moderació d'aquestes passions "[i]  

Ficcions que funcionaven, i funcionen, com una vacuna per a les passions de la vida mateixa.
 

El teatre és una mentida preciosa, i acaba sent més veritat que moltes altres coses.[ii]

Què és el que ens fa perdre la llibertat expressiva? El que comença sent uns gargots de colors, aviat passen a ser formes figuratives: una casa, un arbre o els nostres progenitors. Aquest procés innocent que s’inicia a la infància, només és el principi d’un distanciament entre la llibertat artística creativa i l’aprenentatge curricular.

  
Una reflexió crítica que qüestiona la separació entre educació i cultura i defensa una relació fluida i col·lectiva que travessa institucions, espais i pràctiques quotidianes.
  

La pregunta és àmplia. Es qüestiona el mateix sentit d’educar i tots els camins possibles. Quin és l’objectiu, quines les fonts i quin el motor? I més concretament, quin pot ser l’entorn més idoni i quines les experiències culturals que ens eduquen al llarg de la vida?

Podeu consultar el programa d’Interacció18 - Sobre la humanitat dels humans, que tindrà lloc del 9 al 11 d’octubre a la Casa de la Caritat de Barcelona, i també inscriure-us-hi. Les jornades  giraran entorn de tres nuclis temàtics:

Una mirada lúcida sobre què significa visitar un museu avui i per què la “visita” continua essent una pràctica vital —no només turística— en el teixit cultural català.
  

Et deixo triar. Què prefereixes, quedar-te a casa i començar alguna sèrie de Netflix o agafar el tren i baixar a Barcelona per anar al museu? Va, calça’t que em ve de gust veure l’exposició que acaben d’inaugurar al CCCB. Ens podem imaginar la conversa. Un dissabte a la tarda d’estiu en alguna població a prop de la capital.

  
Una reflexió que reivindica els videojocs com a part integral de la nostra cultura, amb capacitat per generar experiències signifi­catives, relacions socials i aprenentatge crític.
  

“Indústries culturals”, a cinquanta cèntims la resposta. Un, dos, tres, responda otra vez: discogràfiques, editorials, estudis cinematogràfics, productores de teatre… els videojocs? És probable que una parella de concursants del mític programa de Televisió Espanyola no cités el darrer concepte.

La mediació està de moda. Sobretot en el món de l’educació i la justícia ha esdevingut un concepte imprescindible. Avui en dia, una resolució de conflictes exemplar requereix a totes passades un procés de diàleg per arribar a un acord. Ara bé, stricto sensu ‘mediació’ és el pont entre dues entitats independents. Deia Theodor W. Adorno: “La mediación está mediada por lo mediado”. Aquest malabarisme lingüístic del filòsof alemany és el punt de partida de la tesi d’Oriol Fontdevila a «El arte de la mediación»: no hi ha art sense mediació i, al mateix temps, la mediació està mediada per l’art.