sistema cultural

Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura

La nova edició de les Estadístiques Culturals de Catalunya, presenta les dades dels anys 2011, 2012 o 2013, unes dades que confirmen  la gran ensulsiada patida pel món de la cultura a Catalunya en aquest període, sense parangó des de la transició democràtica. Les dades dibuixen un panorama demolidor: retallada intensa dels pressupostos de les administracions publiques –prop del 30% entre 2009 i 2012; baixada del VAB -10% entre 2008 i 2011-; caiguda de l’ocupació –prop del 10% en termes intersectorials-; reducció dràstica de les despeses de les llars en productes i serveis culturals –prop del 35% entre 2007 i 2011-.

Patricia Corredor Lanas ׀ Observatorio de Cultura y Comunicación de la Fundación Alternativas

Els agents culturals atorguen una puntuació de 4,5; l’any 2011, any de la primera edició d'aquest informe, la puntuació era d’un aprovat just amb un 5,1.  L’informe de 2013 s’ha elaborat a partir d’una enquesta a 304 experts (creadors, gestors públics i privats, investigadors i crítics) i vol oferir una panoràmica del sector cultural espanyol. Els resultats mostren també una condemna rotunda del sector al sistema fiscal aplicat a la cultura i, en especial, a l’increment de l’IVA al 21%. Els agents valoren de manera molt negativa el paper de l’Estat i de les polítiques públiques, i critiquen el projecte de Llei de la Propietat Intel·lectual.

Juan Arturo Rubio Arostegui, Joaquim Rius Ulldemolins, Santi Martinez Illa | Fundación Alternativas

Estudi promogut per la Fundación Alternativas i la SGAE dirigit pels professors Arturo Rubio i Joaquim Rius. L'impacte de la crisis de deixat sentir de forma implacable sobre l'ecosistema cultural a l'estat, que ha passat de liderar el creixement de la inversió pública a nivell europeu a principis de 2000 a patir una reculada sense paragó a nivell continental. El treball planteja seriosos dubtes sobre la possibiltat que el mecenatge pugui compensar aquesta reculada, atesa l'evolució d'aquesta via en altres estats europeus amb un tradició més consolidada de filantropia individual i corporativa. En tot cas, els autors plantegen una transformació global de les polítiques culturals en la via de "racionalizar y dar prioridad en el gasto público hacia las actividades de mayor valor público e impacto social; redefinir los bienes públicos culturales y artísticos y los criterios de su apoyo público; fomentar los mecanismos de participación y gestión de ciudadanos y creadores en el ámbito cultural, impulsando iniciativas de abajo-arriba (bottom up), apoyando la emprendiduría social y promoviendo estructuras participativas con la ciudadanía; reformular la regulación fiscal y de mercado –IVA, mecenazgo, derechos de autor, transición hacia lo digital y control de los procesos oligopolizadores".

Enrique Bustamante Ramírez | Fundación Alternativas

El análisis empírico de las políticas públicas culturales en España muestra un agudo deterioro en todas sus vertientes, desde el Estado central hasta las CC.AA. y los ayuntamientos, desde las subvenciones cruzadas hasta el tratamiento fiscal o la cooperación exterior. Una crisis particular que, a falta de cumplimiento de las promesas de impulso al mecenazgo, lleva a la cultura española entera al borde del abismo.

Observatorio Vasco de la Cultura

El presente informe da continuidad al que, bajo el mismo título, publicó el Observatorio Vasco de la Cultura en el año 2012. A partir de una nueva recopilación con datos de la tercera edición de la Estadística de las Artes y las Industrias Culturales, con información referida al año 2011, el informe ofrece una mirada específica y con una voluntad interpretativa a diversas cuestiones de interés. Por primera vez se incorporan datos de evolución de forma generalizada, lo que ayuda a contextualizar y enriquecer la interpretación.

Luís Bonet i Agustí  |  Bloc de Lluís Bonet i Agustí

Evolución presupuesto Adm. Central y CCAA 2007-2013 (€/hab. deflactado y % s/presupuesto total)

El gráfico es elocuente. En seis años, de 2007 a 2013, el gasto público presupuestado en cultura ha bajado no solo en valor absoluto (una vez deflactado el efecto de la inflación) sino también su proporción en los respectivos presupuestos públicos. 

En una setmana de publicació d’estadístiques culturals, el Departament de Cultura de la Generalitat s’afegeix a les dades fetes públiques pel Ministeri de Cultura a través del seu anuari amb la publicació d’una nova selecció de dades sobre el sector de la cultura i la creació.

Estadístiques culturals de Catalunya 2013 inclou dades sobre la despesa pública en cultura dels diversos nivells de govern, les indústries culturals i creatives catalanes, els treballadors culturals, la importació i exportació de béns i serveis culturals, la despesa de les llars en cultura, els arxius, les biblioteques, els museus, el patrimoni arquitectònic i arqueològic, les arts visuals, el cinema, el sector del llibre, les arts escèniques, i el consum i les pràctiques culturals dels catalans.

Pel laboratori d’idees francès Altaïr, el gran repte del segle XXI és reinventar un món més habitable i considera que en aquest intent, la cultura i la creació tenen un paper central i fonamental ja què són una font d’oportunitats i prosperitat econòmica (i no a l’inrevés), ajuden a la ciutadania a emancipar-se i créixer i afavoreixen dinàmiques de canvi i transformació social. I recorden que l’essencial de la cultura no resideix en la diversió i l’entreteniment. En aquest context i sota aquests preceptes, presenten aquesta obra que és una reflexió àmplia, diversa i oberta sobre com ha de ser i com s’ha de construir una nova relació entre cultura i estat a la França actual.

Jordi Oliveras | Nativa

El passat divendres 10 de maig vaig participar a Interacció en una taula rodona, amb Lluís Pasqual, Jaume Antich, Jordi Pascual, Mercedes Giovinazzo, i moderada per Rita Marzoa, que portava per títol “La sostenibilitat de la cultura: recursos públics, recursos privats”. Abans de la xerrada vaig publicar uns apunts al meu bloc buscant contrastos per a polir la intervenció. Ara, un cop passat, reelaboro una mica aquelles idees incorporant algunes coses sorgides de l’experiència.

Quin és el problema?

La preocupació que sembla recollir el títol de la taula és lògica, la qüestió de la davallada de recursos per la cultura en els darrers anys és un problema real que angoixa a molta gent (artistes, gestors, empresaris,…) i ens fa preguntar-nos per la sostenibilitat del que hi havia. Però alhora, tal com es presenta, sembla assumir un parell de supòsits enganyosos que convé atendre abans de buscar respostes:

Marina Garcés | menoslobos

Cuando la cultura se ha convertido en el principal instrumento del capitalismo avanzado, ¿tiene sentido plantear de nuevo la necesidad de una política cultural? En estas líneas argumento que sí: más allá de la gestión cultural, pública o privada, que administra bienes y productos considerados culturales, es necesario plantear una verdadera relación entre política y cultura. Esto significa, a mi entender, hacer posible la expresión autónoma a través de la cual una sociedad puede pensarse a sí misma. La cultura no es un producto a vender ni un patrimonio a defender. Es una actividad viva, plural y conflictiva con la que hombres y mujeres damos sentido al mundo que compartimos y nos implicamos en él. Por eso una política cultural hoy sólo puede apuntar hacia la necesidad de “desapropiar la cultura” para hacer posible otra experiencia del nosotros. Éste es hoy el desafío. Atreverse a asumirlo pasará, necesariamente, por ir más allá de tres lugares comunes que codifican el ámbito de lo cultural: 1) más allá de la tiranía de la visibilidad, 2) más allá de la trampa de la actividad y 3) más allá de la idea misma de cultura.