El treball cultural com a excepció permanent

  
Llegit avui, el document continua sent especialment rellevant perquè anticipa molts dels debats que després s’han intensificat: precarització estructural, externalització del risc, economia de plataforma o sostenibilitat de les professions culturals. També obliga a revisar una idea encara molt estesa en les polítiques culturals: que la creativitat pot compensar indefinidament la manca d’estabilitat material. (n. de l'e., 2026)
  
  
Les indústries culturals i els sectors dels mitjans de comunicació acostumen a presentar-se com espais d’innovació, flexibilitat i creativitat. Però rere aquesta imatge sovint s’hi amaguen formes de treball inestables, relacions laborals difuses i sistemes de protecció insuficients. L’informe de l’Organització Internacional del Treball Challenges and opportunities for decent work in the culture and media sectors ofereix una de les panoràmiques internacionals més completes sobre aquesta realitat i ajuda a entendre fins a quin punt la precarietat cultural no és una anomalia conjuntural, sinó una característica estructural del sector.
  
  

L’estudi analitza les condicions laborals de treballadors culturals i dels mitjans en setze països d’Àfrica, Amèrica, Àsia i el Pacífic. Actors, músics, periodistes, tècnics audiovisuals o artistes visuals comparteixen un mateix context marcat per l’expansió del treball autònom, la temporalitat i la fragmentació de les trajectòries professionals. El document mostra com les formes “no estàndard” d’ocupació han deixat de ser excepcionals dins el sector cultural i s’han convertit en la norma. El treball freelance, l’autoocupació dependent o les relacions contractuals informals apareixen vinculades a una menor protecció social, dificultats per exercir drets col·lectius i una elevada vulnerabilitat econòmica.

La digitalització accelera encara més aquesta transformació. Els nous models de producció i distribució cultural incrementen la flexibilitat, però també traslladen riscos als treballadors. El document descriu un sistema on la frontera entre vida laboral i personal es desdibuixa, augmenta el teletreball i es multipliquen les formes de feina intermitent. Al mateix temps, la cultura digital genera paradoxes: mentre les indústries creatives augmenten el seu pes econòmic global, una part important dels seus treballadors continua sense estabilitat ni garanties laborals. L’informe recorda que gairebé 30 milions de persones treballen en aquests sectors arreu del món i que la seva contribució econòmica supera la de sectors industrials tradicionalment centrals, com l’automòbil.

El text també posa atenció en desigualtats específiques que travessen el sector: bretxes de gènere, sobreexplotació de joves professionals, ús estructural de pràctiques no remunerades o dependència creixent del voluntariat cultural. En molts contextos, la possibilitat de sostenir una trajectòria cultural depèn tant del talent com de la capacitat d’assumir períodes prolongats d’inseguretat i baixos ingressos.

L’interès del document no és només descriptiu. L’OIT planteja la necessitat d’adaptar les polítiques públiques i els sistemes de protecció social a unes formes de treball que ja no encaixen dins els marcs laborals tradicionals. La defensa de la negociació col·lectiva, el reconeixement dels drets dels treballadors autònoms o la regulació de les noves plataformes digitals apareixen aquí com a reptes centrals per al futur del treball cultural.
  

Referència 

Gruber, M. (2019). Challenges and opportunities for decent work in the culture and media sectors (Working Paper No. 324). International Labour Organization.

Text complet (pdf) [2]