El mentrestant també fa ciutat

Publicat amb la ressaca de la crisi immobiliària i de les polítiques d’austeritat, La utilització temporal dels buits urbans recull un debat que ha adquirit una intensitat especial: què fer amb els solars, locals, equipaments i infraestructures que han quedat sense ús mentre els instruments convencionals de planejament continuaven operant amb terminis molt més llargs. El llibre parteix d’aquesta conjuntura, tot i que intenta anar més enllà d’una resposta excepcional a la crisi. La seva pregunta de fons és si els usos temporals poden expressar una altra manera de produir i governar la ciutat.

Aquesta és probablement la principal aportació d’una publicació extensa i deliberadament plural. Els buits urbans no hi apareixen simplement com espais que cal omplir. Són espais indeterminats en els quals entren en joc usos que el mercat o el planejament no havien previst, necessitats socials sense resposta, iniciatives ciutadanes i noves formes de relació amb l’Administració. La temporalitat permet intervenir sense esperar la transformació definitiva i converteix el «mentrestant» en un temps amb valor propi.

El llibre recorre aquesta qüestió des de perspectives molt diferents: l’urbanisme, el dret, la governança, el desenvolupament local, l’economia urbana, la gestió comunitària i també la cultura. Aquesta amplitud és rellevant perquè impedeix reduir els usos temporals a una tècnica urbanística. El que està en discussió és també qui pot intervenir sobre la ciutat, amb quina legitimitat i sota quines regles. Alguns dels casos analitzats mostren com els veïns poden deixar de ser únicament usuaris dels espais per intervenir en el seu disseny, activació i gestió.

Des de la perspectiva de les polítiques culturals locals, aquesta mirada conté un interès particular. Locals comercials buits, antigues instal·lacions industrials o infraestructures obsoletes poden allotjar activitats culturals i creatives sense haver estat concebuts originàriament com a equipaments culturals. Això amplia la geografia possible de l'acció cultural municipal: la infraestructura cultural d'una ciutat no coincideix necessàriament amb el seu mapa d'equipaments. El document apunta, de fet, que aquests espais poden connectar usos culturals, economia social, activitat comunitària i desenvolupament territorial.
  

Els usos temporals converteixen espais sense funció definida en llocs d'experimentació urbana, cultural i comunitària. El repte és saber què queda d'aquesta experimentació quan acaba el «mentrestant».
  

Aquesta possibilitat no és presentada sense contradiccions. Una de les virtuts del volum és que intenta superar la celebració de l'urbanisme temporal que havia començat a envoltar conceptes com urbanisme tàctic, innovació social o gestió comunitària. Els mateixos autors plantegen el risc que la flexibilitat acabi legitimant precarietat, que l'autoorganització ciutadana substitueixi responsabilitats públiques o que la institucionalització transformi iniciatives autònomes en dispositius excessivament regulats. També recorden que la innovació social no és positiva per definició i que cal examinar els canvis que realment produeix.

Aquí és on la lectura és útil. L'interès dels usos temporals no rau només en aprofitar més eficientment un patrimoni infrautilitzat. Rau en la possibilitat d'experimentar amb altres relacions entre espai, comunitat i institució pública. Això exigeix també modificar maneres de treballar dins les administracions, perquè els ritmes garantistes del procediment administratiu conviuen difícilment amb processos socials que demanen flexibilitat i capacitat d'adaptació. El mateix llibre reclama mecanismes d'avaluació que permetin saber quin retorn social, econòmic i territorial produeixen aquestes intervencions.

Llegit deu anys després, algun vocabulari remet clarament al seu moment, especialment la confiança dipositada en la innovació social, la creativitat urbana i determinades formes d'activació. La qüestió que el llibre plantejava continua oberta: si aquests espais serveixen només per administrar provisionalment allò que el planejament encara no ha resolt o si permeten aprendre alguna cosa que modifiqui les polítiques públiques permanents. Aquesta distinció continua sent decisiva també per a la política cultural municipal. (n. de l'e., 2026)
  

Referència 

Fernández, M., i Gifreu, J. (Dirs.). (2016). La utilització temporal dels buits urbans. Diputació de Barcelona.

Consultar La utilització temporal dels buits urbans [2]