Accedir a la cultura: una qüestió de drets, desigualtats i polítiques públiques

  
Parlar d’accés a la cultura sembla senzill. Tanmateix, darrere d’aquesta expressió s’amaguen preguntes complexes: qui participa realment en la vida cultural? Quins obstacles ho dificulten? Quin paper poden jugar les administracions públiques? L’informe Access to Culture in the European Union (Parlament Europeu, 2017) ofereix una panoràmica àmplia sobre aquestes qüestions i defensa que l’accés a la cultura és molt més que una qüestió d’oferta cultural: és una condició per a la inclusió social, la democràcia i l’exercici efectiu dels drets culturals.

L’estudi parteix d’una idea fonamental: la cultura és alhora un dret, una competència i una eina de cohesió social. Els principals instruments internacionals de drets humans reconeixen el dret de tota persona a participar en la vida cultural, gaudir de les arts i beneficiar-se dels avenços científics. L’accés a la cultura no es limita al consum de béns culturals, sinó que inclou la possibilitat d’expressar-se, crear, comprendre i formar part d’una comunitat cultural.

L’informe identifica una sèrie de barreres que continuen condicionant la participació cultural. La primera és l’educació. Les dades mostren una correlació persistent entre nivell educatiu i participació cultural: les persones amb més anys d’escolarització visiten més museus, llegeixen més llibres i assisteixen més sovint a activitats culturals. La cultura, conclou l’estudi, també s’aprèn.

La segona barrera és econòmica. L’impacte de la crisi financera va reduir la despesa cultural pública i privada en diversos països europeus. Els costos d'accés continuen afectant especialment concerts, cinemes i teatres. L’informe assenyala que les polítiques de preus, els descomptes i les mesures fiscals poden contribuir a reduir aquestes desigualtats.
  

L’accés a la cultura depèn de factors educatius, econòmics, territorials i tecnològics molt més que de la simple existència d'una oferta cultural.
  

L’estudi dedica una atenció especial a les desigualtats territorials. Les zones rurals i els municipis petits acostumen a disposar d’una oferta cultural més limitada i pateixen més dificultats de mobilitat. La proximitat als equipaments culturals continua sent un factor determinant en la participació.

Una altra qüestió central és la bretxa digital. La digitalització amplia les possibilitats d’accés a continguts culturals, però també genera noves exclusions vinculades a les infraestructures, les competències digitals, l’edat o el nivell socioeconòmic. L’accés digital no elimina automàticament les desigualtats culturals existents.

L’informe també destaca les barreres lingüístiques, les dificultats d’accés de les persones amb discapacitat i la necessitat de garantir una major participació ciutadana en les decisions culturals. L’accés a la cultura es vincula així a la democràcia cultural, entesa no només com la possibilitat de consumir cultura sinó també de participar en la seva definició i producció.

La conclusió de l’estudi és especialment rellevant per a les polítiques culturals locals. Les barreres culturals no desapareixen simplement augmentant l’oferta. Cal actuar simultàniament sobre l’educació, la inclusió social, l'accessibilitat física, la diversitat cultural, les condicions econòmiques i les competències digitals. L’accés a la cultura apareix així com una responsabilitat compartida entre institucions culturals, sistemes educatius i administracions públiques. 
  

Referència 

Pasikowska-Schnass, M. (2017). Access to culture in the European Union. European Parliamentary Research Service (EPRS), European Parliament.

Text complet (pdf) [2]