Fer visible l'economia oculta de la cultura local

  
Llegit avui, aquest informe és especialment valuós perquè anticipa una idea que encara continua present en molts debats sobre polítiques culturals: la cultura genera activitat econòmica, però una part important d'aquesta activitat no apareix en els pressupostos ni en els indicadors habituals. Publicat el 2010, en ple interès per les indústries culturals i creatives, el treball evita les grans estimacions macroeconòmiques i opta per una aproximació molt més propera a la realitat municipal: seguir el rastre dels recursos, la contractació i els efectes econòmics de l'acció cultural dels ajuntaments de la província de Barcelona. (n. de l'e., 2026)

L'informe tanca una línia de recerca impulsada pel CERC sobre les relacions entre cultura i economia als municipis de la província de Barcelona. La seva aportació consisteix a combinar tres escales d'anàlisi: els pressupostos municipals de cultura, l'impacte de l'actuació de la Diputació de Barcelona i l'estudi detallat de set municipis que permet observar com es materialitzen aquests efectes sobre l'economia local. No pretén calcular el valor total de la cultura, sinó identificar de quina manera la despesa pública en cultura activa ocupació, contractació i activitat econòmica.

La primera aportació és metodològica. Els autors renuncien als grans models economètrics, inadequats per a l'escala municipal, i opten per reconstruir els fluxos econòmics generats per l'acció cultural. Aquesta decisió converteix el treball en una eina de coneixement aplicada a la gestió local més que no pas en un exercici de quantificació agregada.

L'estudi mostra que els ajuntaments són molt més que simples finançadors d'activitats culturals. La seva actuació genera efectes directes, mitjançant la contractació de personal propi; efectes indirectes, a través de la compra de serveis, les subvencions i les inversions; i efectes induïts sobre el conjunt de l'economia local. Restauració, comerç de proximitat, allotjament, aparcaments, llibreries o fires d'artesania apareixen entre els sectors que es beneficien de la despesa cultural municipal. Els impactes, tanmateix, no són homogenis: els grans esdeveniments i alguns equipaments exerceixen una influència més visible que biblioteques, arxius o centres de documentació, els efectes dels quals són molt més difícils de captar amb aquest tipus d'anàlisi.

El resultat més rellevant és probablement un altre. El treball de camp evidencia que la despesa cultural real és molt superior a la que reflecteixen els pressupostos municipals. Moltes despeses de personal, serveis o inversions vinculades a la cultura es comptabilitzen en partides generals de l'ajuntament i no apareixen sota la classificació pressupostària específica de cultura. Als set municipis estudiats, els recursos efectivament destinats a la cultura són aproximadament dues vegades i mitja superiors als que mostren els pressupostos. Els autors són prudents i adverteixen que no es pot extrapolar automàticament aquesta proporció al conjunt dels municipis, però la constatació posa de manifest una limitació estructural dels sistemes d'informació pressupostària.

Aquesta constatació és especialment interessant. Bona part dels debats actuals sobre el finançament de la cultura es basen en dades pressupostàries que sovint només recullen una part de l'esforç públic real. L'informe convida a distingir entre la despesa visible i la despesa efectivament mobilitzada per les polítiques culturals, una diferència que condiciona qualsevol intent d'avaluar-ne l'impacte.

L'estudi també reforça una idea clau: la cultura no només genera ocupació, sinó ocupació qualificada i activitat econòmica distribuïda en múltiples sectors. En els municipis analitzats es van identificar més de 2.600 contractacions de treballadors, empreses i professionals vinculades a l'acció cultural, amb una mobilització de recursos superior als trenta milions d'euros.

Malgrat el seu interès, el document també reflecteix els límits del moment en què va ser elaborat. L'argument econòmic ocupa gairebé tot l'espai interpretatiu, mentre que dimensions avui centrals, com els drets culturals, el valor públic, la cohesió social o el desenvolupament comunitari, pràcticament no hi apareixen. Aquesta absència no és una mancança metodològica, sinó el reflex d'una etapa en què la principal preocupació consistia a demostrar que la cultura també era economia. (n. de l'e., 2026)
  

Centre d'Estudis i Recursos Culturals. (2010). Relacions entre economia i cultura als municipis de la província de Barcelona. Diputació de Barcelona.

Text complet (pdf) [2]